Bob Dylan, duran la sessió de fotos per al disc Blonde on Blonde

“Una civilització sencera morirà aquesta nit". Ho podria haver dit algun emperador romà embriagat de poder, fins i tot podria ser el vers d'alguna remota epopeia. Però ho va escriure Donald Trump el 7 d’abril passat. Van caient bombes, va morint gent. I allà segueixen dempeus els versos del gran poeta i matemàtic persa Omar Khayyam, senzills i sensuals, ressonant arreu des de fa mil anys, també en les cançons del gran poeta i cantautor estatunidenc Bob Dylan.
 
L’octubre de 1962 va esclatar la Crisi dels míssils de Cuba i el món, com ara, va sentir-se al caire de l’abisme. Amb aquell ambient de guerra freda i paraules calentes van associar-se dues de les cançons emblemàtiques del jove Dylan, L'apocalíptica “A Hard Rain’s A-Gonna Fall” i l'agra "Masters of War”, aquesta darrera copiant la melodia de la balada tradicional “Nottamun Town”.
 
Això era durant l’esclat del folk i les dues cançons estaven incloses en el segon disc de Dylan, el que el va consagrar com a far d'una generació. Encara vivia Woody Guthrie, que com Dylan també havia llegit intensament Omar Khayyam. Guthrie va identificar en els Rubaiyat de Khayyam –recull de quartets de bellesa i saviesa concentrades– la veu d’un poeta rodamón, apartat dels interessos espuris i amant de les veritats senzilles. Guthrie els va adaptar, els va cantar i els va gravar.
 
Al seu primer disc, Bob Dylan dedica “Song to Woody” a Guthrie –ja greument malalt i reclòs– i li desitja que gaudeixi en companyia dels seus herois i companys ‘que arriben amb la pols i marxen amb el vent’, reproduïnt una inspirada fòrmula poètica de Khayyam. És el primer dels molts prèstecs directes i indirectes d’idees i de rimes d’Omar Khayyam amb què Dylan va amanint la seva obra fins avui. Un dels més recents i comentats està a “Tempest”, la llarga crònica de l’enfonsament del Titanic, en què Dylan canta: “The good, the bad, the rich, the poor / The loveliest and the best / They waited at the landing / And they tried to understand / But there is no understanding / On the judgment of God’s hand”. “For some we loved, the loveliest and the best” és el primer vers d’un dels Rubaiyat més coneguts de Khayyam.
 
Els estudiosos diuen que Dylan va llegir/devorar els Rubaiyat en la traducció anglesa i decimonònica d’Edward Fitzgerald. I segurament en alguna edició barata de butxaca, si fem cas d’“Absolutely Sweet Marie”, inclosa en el màgic Blonde on Blonde (Columbia, 1966). En aquesta cançó un Dylan il·luminat diu dés o menys que du la febra a les butxaques i que el segeix 'el persa borratxo'. El persa borratxo és Omar Khayyam, i a les butxaques, en aquells temps, s'hi solien dur llibres rebregats. L’estrofa l’acaba d’arrdonir amb claus i portes –elements recurrents en la poesia del poeta persa– i amb una rima calcada de la traducció anglesa dels Rubaiyat feta per Fitzgerald.
 
És bonic veure com el perfum dels Rubaiyat s’ha escampat per l’art planetari sense que les bombes hi puguin fer res. En castellà, un gran hippie dylanauta, Kiko Veneno, va triar i adaptar uns quants versos d’Omar Khayyam perquè Camarón els cantés per buleries a “Viejo mundo”, dins de La leyenda del tiempo (Polygram, 1979). I també és bonic observar, com si fos un joc de miralls, les similituds bàquiques i místiques entre Khayyan i un altre poeta musulmà que va viure als mateixos anys, però a Alzira: Ibn Khafaja. Com dues ànimes bessones separades per mars, deserts i muntanyes, però unides per una mateixa sensibilitat.

De Khafaja, els seus paradisos perduts i els seus jardins ebris va beure Josep Piera, gran poeta vividor, mort el 5 d’abril passat. Diu que la paraula paradís, que s’ha escampat per bona part de les llengües del món, prové precisament del persa i assenyala un jardí tancat, bell i ben cuidat. Això és, si fa no fa, El paradís de les paraules (Comboi Records, 2011), el disc de Carles Dénia sobre els poetes andalusins que arrenca amb Josep Piera recitant: “Tot i que em creia fort i ferm com una roca, la bellesa em sacseja com a una dèbil branca…”. Us imagineu a Donald Trump llegeix aquests versos mentre una llàgrima li llisca galta avall i decideix no aniquilar més civilitzacions senceres en una sola nit?


Primera edició als Estats Units dels Rubaiyat traduïts per Edward Fitzgerald (1878)

Navega per les etiquetes

Pura dylanitaBob DylanOmar Khayyam

FEU EL VOSTRE COMENTARI