Ja ha passat el Primavera Sound, omnipresent festival de festivals. I entre altres coses ens ha deixat uns quants tuits signats per un dels seus directors i adreçats a un dels millors periodistes musicals que corren per Barcelona –i també a tothom que va posar-se pel mig–. Els tuits van sorgir arran d’una crítica constructiva a
El Periódico, i un d'ells deia així: “
Véte a tocar la gralla”. Memorable.
No cal comentar més el penós episodi ni l’altura intel·lectual del personatge, ja prou acreditada a hores d'ara. Quedem-nos amb la gralla: diana fàcil; tòpic recurrent quan els pretesos moderns volen ridiculitzar els suposats carcamals; instrument humil que va estar a punt de desaparèixer el segle passat i que els darrers anys, per sort, s’ha anat desenvolupant i guanyant espai.
Ja ho va dir algú fa una pila d’anys, em sembla que va ser Bertolt Brecht: primer atacaran la gralla, després atacaran la tenora, les postisses, l’acordió, les palmes i el ventilador, els cantautors i tot el que soni diferent, no estigui de moda o no encaixi a la pantalla.
Recomanem al citat director que escolti la
substanciosa entrevista que
Jordi Roura va fer a
Manu Sabaté dissabte passat al programa
Tradicionàrius. O que es fixi en el respecte que els
Wilco mostren sempre per la seva tradició musical. A veure si aprèn alguna cosa. Tot i que potser no servirà de res, perquè hi ha gent que només sap tocar allò que no sona.
Foto:
Tito Peláez i
Jordi Roura observant la lliçó magistral de construcció d'inxes de
Jaume Vidal 'el Submarino', 15 de febrer de 1991 (Norbert Tomàs / Arxiu C.A.T.)