Actualitzat el 09/09/2012

Orquestra Mirasol: Salsa catalana

Segon capítol de la sèrie 'Discos de l'altra banda de l'espill'

Xavier Baró va veure l'Orquestra Mirasol en una discoteca dels afores de Lleida i en va resultar 'tocat i ferit'. En aquest article, segon de la seva sèrie sobre grans àlbums de la música popular, ens du de passeig pels somiadors i divertits paisatges de Salsa catalana.


Orquestra Mirasol
Salsa catalana (Edigsa, 1974)
 
Per Xavier Baró
Com una aparició, l’any 1974 va sorgir un grup anomenat Orquestra Mirasol. Feia una música nova, imaginativa, que sonava a jazz però no ho era, o era més coses; incorporaven sons més propers al gust d’aquí, incursions a la música llatina i també alguna sonoritat més amagada que identificaves com a mediterrània. Aquells eren uns dies en què la música que es feia a Catalunya es caracteritzava per anar un pas endavant de la que es feia a la resta de l’estat; que connectava amb els moviments punta de llança d’Europa i els Estats Units. D’alguna manera era continuadora de l’actitud rebel dels precedents, els Pau Riba, Sisa, Màquina o Pan & Regaliz. Tocaven per una estranya voluntat-necessitat de captar el corrent que portava l’aire que es respirava. A partir d’una idea comunitària, feien música en constant evolució que sorgia d’individualitats diferents. Era voluntàriament minoritaria, i buscava el sentir d’un despertar cap a descobertes de nous territoris mitjançant unes notes que vibraven i feien vibrar les fibres de l’aventura, que feien avançar. Cap a on? Ni idea, n’hi havia prou de sentir que et movies i t’apartaves del mimetisme, el cercle viciós que ja havia durat prou; de llevar-te cada matí frustrat i mort d’avorriment -una actitud desafiant i altament arriscada, la dels pioners!
 
Vaig veure la Mirasol quan el disc encara no havia sortit, en una discoteca als afores de Lleida, i en vaig resultar tocat i ferit. No sé com explicar-ho. Veure aquells cinc músics tocar tan entregats, sentir aquella música càlida que brollava com si hi hagués hagut un encanteri a la sala…Vaig deixar de ser conscient, tot em vibrava per dins, i els meus ulls van deixar de veure el que havien vist fins aquell moment. Recordo que vaig quedar-me paralitzat davant mateix de l’escenari –que era la pista de ball–, petit, il·luminat per uns focus no gaire potents vermells i grocs. La sala era tota fosca. Tot just començar vaig caure en una mena de trànsit que duraria tot el concert: la sonoritat hipnòtica del Fender Rhodes, el baix galopant que feia la funció d’una guitarra solista; la percussió salvatge, el saxo, la flauta travessera, la bateria…, cinc músics fent una música que jo no havia sentit mai, que tenia reminiscències còsmiques i que et transportaven a un altre pla. Les melodies eren bellíssimes. Com per art de màgia, en un moment de la cançó, naixia una força tel·lúrica conduïda pel ritme selvàtic de la percussió i la bateria, de la qual no podies escapar-te.

No vaig parpallejar en tot el concert ni parlar amb ningú. Mirava fixament aquella tribu, una barreja de joves peluts i gent gran. Potser aquella mescla n’era la clau; l’experiència i la visió unides per donar uns moments d’alteració sensual que era quelcom més que sols música: una actitud quasi xamànica que et convidava a compartir per fer el camí no tan sol.

Al cap d’unes setmanes va sortir el disc i me’l vaig comprar ràpidament. La portada, molt bonica, era una fotocomposició perfecta dels cinc músics al vestíbul d’una casa; acollidora, evocadora, nocturna, lligava perfectament amb la música que hi havia en els solcs del vinil que començava amb la meravellosa “To de Re per a mandolina i clarinet”. Una mena de “So what” mediterrani tan bonic que et feien venir ganes d’anar de festa a la masia i ballar amb “Reprise”, beure uns quants gots d’algun licor minotàuric amb la noia que havia fugit del mateix lloc que tu. Després, el disc continua amb la tendra i bella “Molt trist”. El piano i el baix condueixen aquesta gran cançó somiadora fins que el saxo et porta a una festa amb fanalets i noies somrients. És de nit, no hi ha pressa. Llavors, se li uneix el baix, la bateria, la percussió i el saxo, i el món desapareix. Ja ets allà, on tot va bé, quan toquen la joia del disc, “Cançó de no entendre res”. Baix, bateria i percussió comencen aquest poema simfònic. A poc a poc, les flautes, saxos, piano, oboè i fagot creen uns moments d’una bellesa purament musical que acaba amb les notes d’una caixeta de música baixant cadenciosa fins al llindar de la ciutat del caos, d’on surt una música bella però torbadora i un xic tètrica, com de somni, de monstres i jardins tancats. És el “Circ de l’espai (part I)”, un magistral arranjament de la cançó de Chick Corea.

“Hancock”: Si aquell híbrid que anomenaren jazz-rock solia ser avorrit i previsible, la Mirasol va desmuntar la teoria. Mai no són avorrits, perquè ells no són cap híbrid, sinó una orquestra que només toca les notes adequades sense pensar en la fórmula. No varen existir per fer fusió, tocaven intuitïvament unes composicions gens forçades. Eren tan creatius que sobrepassaven l’exercici d’estil. Com a mostra la cançó final, “No juguis amb set miralls”, on l’orquestra s’endinsa en el jazz de la mà de Ricard Roda i el seu meravellós i magistral solo de saxo desbordat pel sentiment i la mestria de qui va captar i aprendre a tocar llegint dins del cor. Ecos de Charlie Parker, un piano elèctric que sembla una catifa voladora, les congues tocant com un tam-tam a la clariana d’un bosc. Així acaba aquest extraordinari disc d’un grup extraordinari que va deixar un llegat que ha restat intacte, sense envellir ni cansar, perquè sempre que l’escoltes, hi trobes la màgia de la bellesa, i et fa somriure com si n’haguessis vist el rostre per la finestra.

Capítol anterior: Carregat de romanços, de Jaume Arnella


FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]