Xavier Baró | Actualitzat el 23/09/2012

Raimon: 'T'adones amic?'

Capítol 4 de la sèrie 'Discos de l'altra banda de l'espill'

Al capítol quart de la sèrie, Xavier Baró salta del Pi de la Serra de 1971 al Raimon de 1974; el de T'adones amic?, un disc amb què el cantautor de Xàtiva comença a obrir unes quantes portes amb les seves 'cançons forjades dins la tempesta'.

Raimon. T'adones amic...? (Le Chant du Monde, 1974)
 
Per Xavier Baró
 
El Raimon melòdic i existencialista del primers discos, l’autor de gemmes com “Som”; “La pedra”; “A colps”, “La nit”, “Cantarem la vida”, precioses estampes clarobscures de l’enigma de l’existència, canta els dubtes i l’angoixa de viure d’una manera exclusiva en la cançó catalana. En cançons tan belles com aquestes, la seua veu és un lament desgarrat i primari, solitària i desesperada, posseïda per una força salvatge que sovint desemboca en el crit ancestral. Les seues cançons tenen una dimensió sagrada.
Per Raimon, la cançó és “allò” que neix al voltant d’un poema i una guitarra. Per això, no sent cap pudor a fer discos amb l’únic acompanyament de la seua àrida guitarra, com el meravellós cinquè EP, Cançons d’amor, on hi ha les impressionants “Si un dia vols” o “Treballaré el teu cos”, -desesperades, cridades als quatre vents.
 
Després, quan entra en el territori de la militància política, posa les cançons al servei d’una causa. I així, a poc a poc, el que en un principi són extraordinaris temes incendiaris i colpidors (“Diguem no”; “Cançó de les mans”; “D’un temps d’un país”; “Sobre la pau”), van tornant-se pensaments caçats al vol, quasi pamfletaris, que llisquen pel tall de la navalla i acaben gastant-li l’ànim i la riquesa melòdica. De prohibició en prohibició, doncs, cantant i cantant sense parar, Raimon va seguint el curs dels temps fins que ell i la cançó entren en una mena d’estat paranoic provocat per la por que fa el monstre del poder i el seu aparell repressor, que se li encomana. I és en aquest estat que edita a França el disc T’adones amic? amb el segell Le chant du monde, un disc que no veurà la llum al nostre país per causa de la prohibida “Quatre rius de sang”.
 
Amb la col·laboració de Michel Portal i altres músics francesos d’avantguarda, les cançons minimalistes fetes de pensaments angoixats, prenen un caràcter encara més introspectiu. Doloroses, al límit, aquestes cançons estan forjades dins de la tempesta, sota un cel negre que llança llamps de força bruta. La veu ja no és l’udol solitari d’abans, sinó un fred plany en un món inhòspit. I sona esgotada. La impotència i el trist desencís es manifesten en “Quan jo vaig nàixer”; “De nit a casa”; “Quatre rius de sang”; “T'adones amic...?” o en “Quan creus que ja s'acaba”, cançons que són les expressions finals d’una era fosca, les cançons negres d’un autor els arranjamanets minimalistes i tètrics de les quals converteixen en campanades d’enterrament en un funeral. En totes elles, el llenguatge melòdic innat de Raimon es recargola en cercles concèntrics, sense sortida, com cants fúnebres ancestrals, bells fins al dolor. El crit d’antany, poderós, desafiant, ple de força, ara és un solitari gemec que vola vertiginós per la pròpia melodia que brolla d’ell mateix dins d’un laberint. Com que no té referències, -ell no és un artista pop ni un seguidor de ningú-, la seua soledat és infinita i fa mal. Cal escapar-ne.
 
La llum que veu en la llunyania és la cançó medieval, la primera cançó estructurada com a tal que desenvoluparen els trobadors occitans. I atès que les paraules també se li han gastat, agafarà les dels poetes. No ha de partir de zero. L’any 1970 havia editat un single que és com un oasi enmig del camp de batalla, amb una de les més meravelloses melodies que s’han fet mai: “Veles e vents”. En els moments de soledat en què busca allunyar-se de la farragosa realitat, doncs, Raimon s’aixopluga en els textos durs i torturats d’un poeta del s. XV, Ausiàs March. Com un artesà oriental, pacientment va afinant aquella melodia amb els versos que el fascinen, tot i estar escrits en el català de fa més de quatre-cents anys. I així la cantarà. Aquella cançó, inesperadament, va tenir un efecte màgic, va treure’l del món i li esborrà la memòria. Havia trobat la porta del temps que podria creuar a voluntat, però no encara. Així, aquell 1974, completa el disc amb tres bucòliques trobes fascinants, “Una vaca amb un vedellet an braços”, de Pere Quart; “So qui so”, de Joan Timoneda (s. XVI), i “Cançó de les dones”, de Valeri Fuster (s. XVI). Tres cançons que marquen un punt d'inflexió en l'estil de composició de Raimon, al voltant de les quals anirà construiïnt la barca que li permetrà escapar de l’arquetip que l’havia oprimit, com una cel·la la clau de la qual era en mans del seu públic. D’aquí partiran els futurs treballs que culminaran en el disc Ausiàs March, dedicat íntegrament als poemes del poeta valencià i gravat en directe amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona.
 
“T’adones amic?” és una mena de manifest final turbulent, com l’època que deixava enrere i a la qual havia sacrificat una part d’ell mateix, la d’un compositor de belles cançons tan antigues com el vent, la d’un poeta amb la qualitat de la senzillesa primitiva, que intentarà, però, retrobar en futurs treballs per escapar del vertigen… i que els cinc vents complisquen son retorn!

Capítol anterior: Pi de la Serra, Disc-conforme

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]