Avui, dimarts 6 de novembre, Francesc Pi de la Serra celebra els setanta anys i un dia a la sala Luz de Gas amb els seus escuders dels darrers anys (Amadeu Casas i Joan Pau Cumellas, dos músics-músics-músics) i amb una bona colla d’amics. La festa també és per celebrar els cinquanta anys de la seva primera actuació com a solista, enmig del sorgiment dels Setze Jutges.
Des d’aleshores en deu haver fet molts, de bolos. Enfilat al terrat dels antics magatzems portuaris de Barcelona, Pi de la Serra va protagonitzar el 2010 el concert amb una escenografia més ben aconseguida que he vist mai. Era una nit d’agost i els proletaris i atrafegats molls plens de fusta ja no ho eren, sinó que eren la seu del més polit Museu d’Història de Catalunya. Però tant se val, alguna cosa en quedava en l’ambient.
Els terrats de Barcelona feien de decorat i la serra de Collserola de teló de fons. Un plugim intermitent creava una agradable sensació d’extrema imprevisibilitat. Enquadrant el rostre de Quico es veia l’entrada de la Via Laietana per on havia caminat Big Bill Broonzy dècades enrere. Cap al final, mentre cantava “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, volaven els núvols i els trons i no vèiem la lluna per enlloc...
És
Francesc Pi de la Serra, el més músic dels músics d’oïda, el més negre dels nostres músics blancs, el més semblant a
Brassens que tenim per aquest racó d’Europa, el més tropical dels barcelonins, el de la llengua més llarga. L’autor de cançons descregudes i de
disc-conformes.