No anem precisament sobrats de cantautors folk, allò que als Estats Units en diuen
folksingers i aquí podríem anomenar trobadors, baladistes o romancers: artistes que saben interioritzar les profundes vivències i patiments del poble humil i projectar-les enfora. Dos mestres d’aquest antic ofici que es remunta als temps homèrics han estat
Atahualpa Yupanqui i –quan ha volgut–
Bob Dylan.
Entre nosaltres també hi ha gent que ho ha sabut fer. Són artistes que no entenen la música com un producte comercial, sinó que se saben traginers entre la poesia i el públic. Tres exemples nostrats: quan Botifarra tanca els ulls i canta un velatori podem palpar el patiment d’uns pares per la mort del seu xiquet nounat; quan Jaume Arnella i Carles Belda evoquen plegats les corrandes de l’exili de Pere Quart copsem amb ells el dolor de la distància forçada. I quan Xavier Baró ens explica la caiguda de Lleida del 1643, ens agafa la mà i ens condueix allà mateix, al bell mig de la desfeta.
Aquest dijous a la sala Luz de Gas de Barcelona, Baró va fer la segona actuació en pocs dies al festival BarnaSants –la primera l’havia feta a Lleida el 22 de febrer–; un parell de concerts dels quals ha de sortir un disc en directe i antològic. La sala no estava plena, fet que diu ben poc de la nostra societat, però això té una importància relativa quan a l’escenari hi ha músics acostumats a nedar contra corrent.
Va acompanyar el cantautor d’Almacelles el grup de les grans ocasions, L’Art de Troba: Víctor Verdú amb uns teclats catedralicis, Txabi Àbrego amb guitarres elèctriques i mandolina i Ramon Godes amb guitarra elèctrica; un grup sense percussió que genera una música magmàtica i embolcalladora, que avança lluminosa al servei de les lletres sempre visionàries de Xavier Baró, des dels inicials “Temps de destrals”, un retrat sinistre d’un món de polítics, banquers i falsedats, fins a “La catedral de joglaria”, un cant que resumeix el singular ideari poètic i vital al qual ha arribat l’artista pel camí que va començar amb La cançó de l’udol (DiscMedi, 1998).
Al concert, breu i concís, es van rescatar peces poc freqüentades com la relaxada “Insolació”, es va recordar la poesia lúgubre de Rimbaud amb “Els corbs”, la cançó tradicional catalana amb “A la plaça fan ballades”, el vessant més introspectiu i al·lucinat de l’artista amb “Entre les tempestats” i “Miro amb els meus ulls”, la fascinació per l’orient i el sitar amb “A la terra de l’antiga alegria”, l’encant dels bandolers romàntics i els cels oberts amb “Una història del Montsec” i “Matinada de Sant Joan”...
Reforçant l’excepcionalitat del bolo, dues petites oliveres presidien un escenari per on van desfilar alguns companys de viatge: Clara Vinyals, de
Renaldo & Clara, va aportar dolçor a “Desbandada de vels”; la grallera
Heura Gaya va aparèixer a un altre tema rescatat de les golfes (“El genet”);
Gasion va celebrar la “Matinada de Sant Joan”, i la colla grallera
Els Laietans va comparèixer amb un tarannà menys festiu del que ens té acostumats per insuflar solemnitat i estrèpit bèl·lic al monumental romanço de la caiguda de Lleida.
Fotos:
Juan Miguel Morales