Jordi Martí | Actualitzat el 25/09/2013

La història de la rumba en portades

Txarly Brown publica 'Achilibook. Biografía Gráfica de la Rumba en España 1961-1995'

Com que no anem precisament sobrats de material d'estudi i divulgació al voltant de la rumba catalana i les músiques veïnes, l'aparició d'un llibre com Achilibook (Milenio), que documenta tres dècades i mitja d'història del gènere posant el focus en les portades dels seus discos, l'hem de celebrar. Ho fem entrevistant el seu autor, Txarly Brown, rumber convers i president de la Forcat.
Portada del llibre Achilibook

SONS: Quan i per què decideixes fer un llibre així?

TXARLY BROWN: La decisió de fer un llibre sobre portades de rumba va néixer arran d'una entrevista que Javier de Castro, editor de Milenio, em va fer la primavera del 2007 estant de promoció a Lleida. Crec recordar que l'extens llibret del primer disc, Achilifunk ((Lovemonk, 2007), li havia agradat molt. Em va proposar de participar en la col·lecció Vinilomanía i em va semblar una gran idea. Als pocs mesos em vaig posar en marxa, però com a dissenyador volia controlar tot el procés: escanejar les més de mil portades, retocar-les una per una, maquetar seguint la cronologia dels dipòsits, destacant les peces principals i comentant-ne algunes i després donar sentit a tot amb els comentaris necessaris. Contínuament m'assaltaven els dubtes. Principalment com marcar els límits del que era rumba i el que no, ja que òbviament he escoltat els discos atentament, i algunes coses, per molt que en sàpigues d'etiquetes, són inclassificables. I el pitjor de tot és dir prou. Sis anys són molts. Però quan el vaig veure acabat vaig recordar la nit que em vaig passar a casa deu anys enrere, escoltant com un obsès cent singles de rumba que m'havien prestat. I que em van deixar bocabadat. En sortir de la cambra de la música vaig pensar: "Necessito informació, pistes, més". I aquest era el llibre que volia en aquell moment.

SONS: Una de les pàgines més interessants és la d'un gràfic amb la 'palmera genealògica' de la rumba, on no només hi ha arrels, troncs i branques, sinó també regadores amb tota mena d'influències. És fresca i alhora com una paròdia dels arbres musicològics que sovint es fan amb pretensions científiques. T'ho deus haver passat bé fent-la, no?
T.B: Precisament era una pàgina que no sabia com omplir; aquest gràfic l'estava preparant per fer una mica de conya a la revista Santa Rumba i al final va entrar per crear una mica més de confusió. Sí, em vaig divertir realment i espero que ningú s'ho prengui seriosament, o sí.

SONS: En conjunt, com definiries el valor i l'evolució estètica de les portades de tots aquests discos entre el 1961 i el 1995?
T.B: El valor de tots aquests discos històricament és crucial per entendre l'evolució de la música pop a casa nostra. Pop com popular, i potser per això menyspreada. En el pla estètic, una de les coses que més em dol és no haver pogut acreditar un per un tots els discos, perquè la plana major dels fotògrafs, dissenyadors i il·lustradors nacionals (Mariscal, Juan Gatti, Peret, Maspons, etc.) formen part d'aquesta evolució. L'evolució estètica és paral·lela al signe dels temps, per a mi els anys vuitanta van ser una època desastrosa en tots els sentits.

SONS: A l'hora de conèixer la història de la rumba hi ha molts rumors i poques fonts documentals. En aquest sentit, les portades i els crèdits dels discos, amb totes les seves mancances, prenen un valor especial?
T.B: Potser es despertarien curiositats i es tancarien boques si aquest llibre tingués una opció d'àudio i de crèdits dels artistes que hi participen, encara que en la majoria de casos a les contraportades amb prou feines hi ha informació ressenyable, al marge dels autors. En un altre país que tingués afecte pel seu patrimoni, aquest llibre seria un web interactiu on poder escoltar, saber, aprendre i entendre la música del teu entorn, la natural, no la que venen els mitjans de comunicació esclaus del capitalisme musical anglosaxó. Si hi ha poques fonts documentals és per l'estigma que la rumba és un gènere simple gairebé sense variacions i no és comercial ni atractiu, però últimament les coses estan canviant.



SONS: El llibre també fa palesa la quantitat de música que s'ha fet i que actualment només està a l'abast de col·leccionistes o molt afeccionats, mentre que les plataformes digitals se'ns venen sempre com si ens oferissin la totalitat de la història de la música. Tens aquesta sensació?
T.B: No només tinc aquesta sensació, sinó que en renego. Les plataformes digitals presumeixen de tenir un percentatge altíssim de la música comercial del planeta, i simplement tenen de nou la clau per vendre'ns el mateix producte anglosaxó potenciat al màxim. Sincerament, molt de tant en tant escolto Itunes simplement per estar al dia dels temes de conversa de la gent comú. Per a mi la gent especial escolta música diferent. Tothom coneix Peret, Los Amaya o Los Manolos, per això m'alegra poder gaudir amb Chacho, Chango o el Noi i pensar que sóc un privilegiat que simplement té més curiositat que la mitjana i en lloc de gastar-me 0,90 € en una sèrie xifrada d'uns i zeros em gasto 0,50 € als encants i compro un disc que sona fins i tot sense electricitat! Ara potser per culpa meva aquests discos es revaloritzaran, però sempre seran més valuosos que una descàrrega intangible, invisible i absurda.

SONS: Al llibre es presenta el 1975 com un any d'inflexió en què s'obre la porta del tot a les influències anglòfones, i als vuitanta la rumba es va identificant cada cop més amb els 'mals ambients'. Creus que aquestes connotacions han fet que sovint no es tingui en compte el valor musical de molts grups i discos?

T.B: És comprensible que el 1975 quan va morir el dictador la gent abracés la fe musical anglesa menyspreant tot el que havia estat imposat pel règim. És absurd però lògic. A mi em va costar vint anys adonar-me'n. La marginalització de la rumba s'entén molt bé amb el catàleg que va editar el CCCB arran de l'exposició Quinquis dels 80s, on la jovial rumba va derivar en odes carceràries i antisistema. Va ser el fruit d'una època grisa i d'una política juvenil molt semblant a l'actual. Amb una mica de sort veurem néixer al nou Torete i en breu nous rumberos que li canten.

SONS: Per què tanques la llista l'any 1995?
T.B: Casualment vaig descobrir que entre 1995 i avui amb prou feines tinc 20 vinils. Ens van colar l'engany i primer pas a l'esclavitud orwelliana: el disc compacte. Ara ja som al segon: la descàrrega virtual. En poc temps quan escoltem música pel carrer, encara que surti d'una finestra, el nostre compte corrent virtual i intangible tindrà automàticament un carrec de 0,50 €. Els que tindrem vinils estarem perseguits per la llei. Tot el que m'agrada és immoral, és il·legal o està prohibit.

SONS: Com a dissenyador, hi ha alguna portada que et sembli especialment brillant?
T.B: És la primera vegada que em faig aquesta pregunta. Suposo que la del primer extended play de Los Espontáneos -que després serien Rumba Tres- (Discophon, 1968) amb l'excel·lent fotografia d'Oriol Maspons i un logotip fantàstic, que vaig copiar per a Los Fulanos.

Los Espontáneos, embrió de Rumba 3

SONS: I alguna d'especialment desastrosa?
T.B: Buf, quines poques ganes de ficar-me en embolics. Pensa que la comunitat rumbera, caló i paia –totes dues alhora– espera que obris la boca per ficar-hi el pal. La veritat, no tinc ni ganes ni temps per arrencar un altre debat etern sobre el bonic i el lleig i el bé i el mal. Ni invents ni reis ni corones. Jo exposo, els altres disposen. Tot és maco si ho mires amb bons ulls i sense odi.





FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]