Peter La Farge, On the Warpath (Folkways, 1965)
Per Xavier Baró
Peter La Farge (1931-1965), un indi de la tribu nargaset, tocava la guitarra com si fos un tambor i cantava amb veu potent i tendra de guerrer que no ha claudicat. El seu estil és aspre com la vida a l’aire lliure. Les seves cançons, melodies primitives a mig camí entre el cant i la narració, tocades sense embelliments, amb urgència i espontaneïtat, parlen, una bona colla d’elles, dels indis enganyats i massacrats per l’home blanc, de l’enyor de la vida lliure d’abans. Com si el temps no hagués passat, ens refresca la memòria; com si fos ahir que Custer i altres militars sanguinaris assassinaven tot indi vivent amb impunitat. No, el temps no passa ni desapareix. Avui és ahir, demà és abans d’ahir, ahir és sempre.
La Farge no és dels folkis redescoberts i reivindicats per les noves generacions, és massa intens, massa lliure, massa àrid. Res a veure amb l’autocomplaença del neo-folk de melodies a mig fer. Només Johnny Cash va saber veure la bellesa en les seves cançons nues, i en va enregistrar unes quantes al disc Bitter tears (Columbia, 1964), i Bob Dylan, que va versionar de manera delicada i èpica "Ballad of Ira Hayes", la seva cançó més coneguda.
Aquest disc que es va publicar l’any de la seva mort, 1965, és el darrer cant d’un guerrer abans de partir a la Gran Praderia. Catorze cançons meravelloses, emotives, de ràbia i dolor, d’un que no ha oblidat la memòria del seu país i la seva gent, una nació orgullosa que vivia en harmonia amb la natura. Aquest és un disc amarg, bell com una pedra preciosa sense polir, intens com la conciència. Els indis, com altres cultures espirituals, pensen que l’ànima és tan real i visible com el cos. Per aixó les cançons de Peter La Farge et colpejen, remouen sentiments ancestrals que tenim endormiscats, coberts de pols.
El disc comença amb "Ballad of Ira Hayes", un cas real sobre un heroi condecorat a la batalla d’Iwo Jima, un indi pima que, acabada la guerra, degut a la seva condició d’indi, no va rebre cap reconeixement; va patir la marginació i morí, borratxo, enmig de l’indiferiència, ofegat en un toll d’aigua.
“Va morir borratxo un matí, aviat, sol a la terra per la qual va lluitar;
un pam d’aigua en un solitari toll fou la tomba d’Ira Hayes.”
Amb el seu estil rústic, va cantant cançons que et porten tant a la praderia dels homes lliures com a la sòrdida reserva de la misèria. De sobte, La Farge s’aixeca, colpeja la guitarra com un tambor i ens dóna una altra de les perles del disc: "Drums", una extraordinària cançó sobre l’educació que reben els nens indis. Per fer-los nord-americans, se’ls amaga la seva història i cultura; així obliden la seva identitat. Són quasi sis minuts que van passant com la brisa d’un fresc matí de primavera. Amb l’acompanyament rítmic de la guitarra-tambor que fa vibrar les cordes metàliques, La Farge, amb serenitat religiosa, li explica a la nit aquest bell càntic, i la nit el pren amorosament, l’escampa i te’l dóna. I, tu, assegut sota les estrelles, et fas indi i balles.
“Val, us pensàveu que jo no sabia res quan em vàreu dur a l’escola.
Una altre indi ignorant, el primitiu tonto americà.
Però us puc explicar històries que ja s’han assecat i són antigues,
a l’ombra de les quals camina el tro orgullós i altiu.
Hi ha tambors rere la muntanya, tambors indis que no podeu escoltar.
Tambors rere la muntanya que sonen poderosament aprop.”
Després, entre trist i tranquil, "White Girl". La guitarra-tambor acompanya aquest cant de vora’l foc on ens explica que es va enamorar d’una noia blanca i que, quan ell li demana de casar-se, li respon: “No, amb un indi, no!”
Mentre va avançant, el disc et va enganxant amb cordialitat, com si el cantant fos el teu amic que t’obre el cor sense voler donar-te mal rotllo, només compartir una estona de càlida companyia. I t’ho passes bé escoltant aquestes històries que et posen el cor a la gola. Llavors, t’afegeixes al ritual de perles salvatges; i quan canta l’impressionant "Stampede", sobre un company que mor aixafat per una estampida que, abans de morir li diu: “Estigues orgullós de ser un indi i engega les noies blanques a prendre vent!”, ja ets un dels seus.
"War Whoop" (“Alarit de guerra”), un altre cant sagrat enmig de la solitud del paisatge: “hem fet bé aïllant el salvatge indefens / ara que els indis ja no tenen el seu alarit de guerra”. I proclama:
“Ara, en cada nació índia i en cada tribu índia
els cors indis s’alcen per cantar a l’orgull de South Dakota.
Al llarg d’Amèrica els pells-rojes s’han adonat
que si s’organitzaven els lladres serien derrotats.”
I la cançó s’acaba amb un ferotge alarit de guerra.
"Father, Oh Father" tanca el disc, omplint-te el pit de tristor. El guerrer sap que ha perdut la batalla final. Sol, sota la nit de la gran praderia, mira les estrelles i els hi canta amb veu trista aquesta preciosa cançó.
“És una foscor baixa, cremant.
És un crepúscle cremant a poc a poc.
¿S’ha escapat de la teva abraçada
l’àguila guerrera que parla?
Pare, oh pare meu,
la torxa crema alta
i la trompeta dels fanals de la llibertat
enfosqueix el cel.”
La Farge va publicar cinc discos, difícils de trobar avui. A Espanya, el segell Guimbarda va publicar el primer l’any 1983 i el segon, el 1984. Va ser quan el vaig conèixer. I des d’aquell dia,
Peter La Farge és un amic a qui escolto molt sovint; som companys de cavalcada fugint dels embafaments de tantes produccions discogràfiques farcides d’excessos. Ens asseiem en qualsevol racó del camp obert i passem una bona vetllada cantant-nos cançons primitives.
Capítol anterior:
The Incredible String Band