Greg i Duane Allman, rovell de l'ou dels Allman Brothers
Sóc un germà gran i avui em posaré corporatiu. El germà gran sempre té raó. Tot i que sovint ha de pagar els plats trencats i el malden per les malifetes que han fet els petits, és el germà gran qui ha d’obrir el camí en la selva de la vida perquè el segueixin els més menuts. Què hauria fet Maria del Mar Bonet sense Joan Ramon Bonet? La família Dharma sense Josep Fortuny? Paco de Lucía sense Ramon de Algeciras? Maria Bethania sense Caetano Veloso? Joan Boix sense Xesco Boix? Carles Dénia sense Eva Dénia? Stevie Ray Vaughan sense Jimmie Vaughan? Virgilio Expósito sense Homero Expósito? Gregg Allman sense Duane Allman? Wynton Marsalis sense Brandford Marsalis? Peret Reyes sense Ramonet? Diego Amador sense Rafael ni Raimundo Amador? Ivó Jordà sense Nil Jordà? Johann Sebastian Bach sense Johann Christoph Bach, que el va cuidar quan va quedar orfe als deu anys? Potser alguns haurien fet el mateix que han acabat fent. O potser no... En qualsevol cas, en totes aquestes parelles els germans grans han estat influències fecundes i poderoses per als petits.
Ara bé, sempre hi ha excepcions que confirmen la regla: aquí tenim l’exemple de Noel i Liam Gallagher. Igual de desastrós el gran que el petit.
Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud.