És imperdonable que a aquestes altures de la sèrie Mosaic mediterrani no haguem parlat encara del clàssic dels clàssics mediterranis: “Le métèque”, de Georges Moustaki. El cantautor d'Alexandria va escriure una cançó que es va convertir en clàssic en el mateix moment de publicar-se. 

Georges Moustaki

Abans de publicar el senzill "Le métèque" / "Voyage" (Polydor, 1969), Moustaki ja havia provat sort en uns quants enregistraments. Però era reconegut sobretot com un bon compositor de cançons al servei de grans veus, com ara les de Henry Salvador i Barbara. I per damunt de tot, era l'autor de "Milord", un dels grans èxits de la desmesurada Édith Piaf, amb qui Moustaki va mantenir durant un any una relació interessant però perillosa.
 
Quan "Le métèque" es presenta en directe al programa Discorama, de la televisió francesa, l'èxit és fulgurant, de manera que la discogràfica abandona les reticències amb Moustaki i aquest pot publicar tot un LP, Le métèque (Polydor, 1969), que arrenca amb la seva cançó emblemàtica i es completa amb un grapat de peces inspiradíssimes -i molt ben arranjades per Alain Goraguer- que respiren el mateix aire de mediterraneïtat llibertària. Aquestes cançons ja constituiran en bona part el corpus central del seu repertori: "La mer m'a donné", "Voyage" (amb un sitar pop, a l'estil del seu mig amic George Harrison), "Le facteur" (adaptació del grec Manos Hadjidakis), "Ma solitude", "Le temps de vivre"...  

La lletra de "Le métèque" apareix al lloc oportú en el moment oportú. Moustaki hi desplega una presentació arquetípica de l'home mediterrani, escarvant en el mateix mite que Albert Camus havia descrit en les seves novel·les ambientades al mar d'Alger, que Nikos Kazantzakis havia evocat a la novel·la Zorba el grec, popularitzada a les pantalles per Anthony Quinn, i que un parell d'anys més tard Joan Manuel Serrat plasmarà magistralment a "Mediterráneo". Un home d'identitats múltiples, desarrelat i arrelat a tot arreu, murri, rodamón, epicuri, enginyós, somiador, trampós i de bon cor.

'Metec' és el terme que a l'Atenes antiga designava els grecs que vivien a la ciutat tot i ser originaris d'una altra polis. A la França del 1969, la paraula tenia connotacions despectives i xenòfobes, de manera que "Le métèque" va ser rebuda com tota una reivindicació de la impuresa i la diferència.  I alhora, la cançó és rematava amb una interpelació amorosa que la feia incrustar-se fàcilment en els cors juvenils.

Musicalment, el ritme marcat, el cant que xiuxiueja com una brisa i les frases de busuqui li donen a la peça un color hel·lenitzant que va mirar de plasmar-se també en un clip del mateix 1969, amb Moustaki passejant per la vora del Sena i confrontant-se amb les figures d'antics herois:



"Le métèque" va tenir tant d'èxit que el 1970 el cantautor va enregistrar-ne versions en italià ("Lo straniero"), en castellà ("El extranjero"), en portuguès ("O estrangeiro") i en alemany ("Ich bin ein Fremder"). Les versions que n'han fet altres artistes són incomptables. Moustaki mateix la va cantar en català al final de diversos concerts al Palau de la Música de Barcelona.

Pelai Ribas, amic i bon coneixedor de Moustaki, va traduir-la al català i la va col·locar en primer lloc al reu recull antològic Moustaki. Viatge en 50 cançons (La Busca, 1999). Els Rumberos catalans de Perpinyà van fer-ne una en clau de rumba catalana, amb una lletra nova en castellà, que van incloure a l'àlbum La vida! (NordSud, 2004). Marina Rossell també va cantar-la, en adaptació de Josep Tero, primer als dos discos dedicats al seu amic, Marina Rossell canta Moustaki vols 1 i 2 (Harmonia Mundi, 2011 i Satélite K, 2014), i després al directe al Grec de Barcelona Tribut a Moustaki (Satélite K, 2014). I Eva Dénia també la va interpretar, en una nova adaptació de Pelai Ribas titulada "L'estranger", al seu disc Quan abril era abril (Comboi Records, 2015).

*Apèndix: Hi ha una altra versió significativa de "Le métèque" en català, segons ens informa Jordi Roura. Es tracta de la versió que el 1987 va gravar el mallorquí Llorenç Santamaria. Es va incloure al disc Entre cella i cella (Blau), on curiosament també hi havia una versió en català del "Mediterráneo" de Serrat.

Capítol anterior: Bambino, algerians a la italiana

Navega per les etiquetes

Mosaic mediterraniGeorges Moustaki

FEU EL VOSTRE COMENTARI