El 6 d'agost, al Jazz Festival l'Estartit, Albert Sanz va actuar amb Javier Colina i Al Foster. Però també es va quedar sol per tocar una perla del cretenc Christos Leontis, "Carta a l'exili", que formarà part del seu proper disc, Mediterranies. Ens va agradar tant que l'hem trucat per saber-ne més coses.

Albert Sanz. Foto: Alejandro Sánchez

Abans de tocar l'hel·lenitzant "Carta a l'exili" a la plaça de la Llevantina de l'Estartit, Sanz va explicar que els estàndards nord-americans estan molt bé, però que per ell ha arribat l'hora d'atansar-se a un repertori més proper i entranyable. Escoltant-lo, la sensació que vam tenir va ser semblant a la d'arribar a una platja i mullar-se els peus. D'això, més o menys, tracta el disc Mediterranies, que es publicarà aquesta tardor.

SONS: Has viscut a ciutats d'arreu del món.
ALBERT SANZ: Sí. A Boston, a Nova York, a Barcelona, a Suïssa... i ara he tornat a València. Concretament al Cabanyal, un lloc que per mi era un poc desconegut i que és una passada, un lloc de futur amb una certa efervescència i qualitat de vida. Per això és com si hagués tornat a València, però alhora com si hagués arribat a un lloc nou.

Has treballat amb estàndards de jazz, amb cançons brasileres, però darrerament t'has anat orientant més cap al món de la Mediterrània i la 'valencianitat'. Hi té a veure el canvi de residència?
No hi ha hagut res premeditat. Diria que potser aquest gir el vaig començar a fer quan vaig començar a tocar amb el percussionista Sergio Martínez, que és molt versàtil. Amb ell vaig entrar més en el món del flamenc, i també a escoltar més músiques amb les quals em puc identificar molt més que no pas els estàndards nord-americans.

També va ser molt significativa la teva participació a El paradís de les paraules (Comboi, 2011), un disc de Carles Dénia realment important. Clar. Carles és un detonant de tot això i un exemple perfecte de com fer un so perfectament autòcton i modern. Al meu disc L'emigrant (Sedajazz, 2016), fem junts un tema seu, "Si de vora meu un dia", que realment t'encomana molta energia i et fa pensar que tot i que els estàndards nord-americans estan molt bé, també tenim un material que és nostre i que es pot aprofitar. Però això no s'ensenya a les escoles, encara s'ensenyen els estàndards nord-americans. 

Al disc L'emigrant, amb la Sedajazz Big Band, hi ha altres moments en què ressona el món de les bandes valencianes. Mediterranies seguirà aquesta línia? No té res a veure. És tot a trio –amb Rubén Carles al contrabaix i Sergio Martínez a les percussions–, més la col·laboració de Jorge Pardo en dos temes amb la flauta i el saxo. M'agrada molt com sona.

 
Rubén Carles, Albert Sanz i Sergio Martínez. Foto: Alejandro Sánchez

Al repertori també hi ha una versió d'un clàssic de Raimon. Sí, "Jo vinc d'un silenci". És una versió molt senzilla, vista des del meu món jazzístic. No he canviat ni una sola nota, tret d'una improvisació lliure que hi ha al mig. Per posar un paral·lelisme, vol ser una mica com Brad Mehldau quan versiona figures del món anglosaxó com Nick Drake.
 
"Carta a l'exili" és una altra joia del disc. La primera versió que vaig conèixer és la que cantava ma mare [Mamen Garcia] en un disc de la banda i la coral de la Societat Renaixement Musical de Vinalesa, amb arranjaments de mon pare [Josep Sanz], que a més era el director, i lletra d'Albert Garcia. Era un disc que es deia també així, Mediterranies (Tabalet/Difusió Mediterrània, 1985), en honor a un festival que s'havia anat fent en aquell temps a València, la Trobada de Música del Mediterrani, dirigida pel mateix Garcia. Aquell és un disc molt interessant, amb danses populars i cançons arranjades per a banda, que valdria la pena reeditar. Després la cançó "Carta a l'exili" la va popularitzar Maria del Mar Bonet. Pel que fa a mi, com a pianista de jazz, sempre tens referències d'altres músics, però puc dir que amb aquest tema he sentit que era jo mateix i he tingut la sensació que tocava sense imitar ningú. Suposo que té a veure amb el fet d'haver-ho escoltat a casa, amb aquella barreja de música mediterrània, bandes...

Què més hi ha al repertori? La resta són totes meves. Hi ha "Opatija", que fa referència a un poblet de Croàcia on vaig tocar amb l'harmonicista Antonio Serrano, un lloc preciós a vora mar amb molt d'encant; aquesta té un ritme de 5 per 8, amb un aire més balcànic. Després hi ha el fandango "El bienvenido", dedicat al meu fill de vuit mesos, on toca Jorge Pardo i hi ha un ambient com de Wayne Shorter, misteriós i alhora alegre. "Bird's Eye" està dedicat a aquest club de Basilea on vaig tocar amb Jorge Rossy i Larry Grenadier; són uns tanguillos de Cadis però alhora tenen swing... per això en diem swinguillos. Després hi ha "Gratitud", que és com una soleà per buleries que passa a buleries, i que és un homenatge al gran pianista Ahmad Jamal. I l'últim és "La ceremonia", un tema que al principi té un aire com religiós i solemne, amb la flauta de Jorge Pardo, i que després evoluciona cap a una celebració final amb un cert regust africà, amb el saxo tenor de Jorge i un ritme de 5 per 4.

Navega per les etiquetes

Albert SanzJazzMediterranies

FEU EL VOSTRE COMENTARI