Carles Santos i Botifarra, al port de Vinaròs. Foto: Juan Miguel Morales
Botifarra i
Carles Santos van trobar-se amb l'excusa que tots dos havien d'actuar a la Fira Mediterrània d'aquell mateix any.
Santos, de fet, era l'artista convidat d'aquella edició, i va impulsar diverses accions sota el fil argumental de 'tradició i modernitat'.
"Jo no he treballat els cants de batre ni les albaes. Però sí que m'atrauen, i estic molt a prop de la gent que els practica. A València, per exemple, els del
Cor de València es posen a cantar-ne en els descansos dels assajos. Hi tinc les portes obertes", comentava
Santos a la trobada amb
Botifarra. I al cantaor de Xàtiva li deia: "Et veig com un tio collonut i m'has caigut molt bé només t'he conegut. M'agrada molt la teva manera d'expressar-te. Ja m'imagine com has de cantar. No et criticaria res". Després, tots dos van passejar pel port de Vinaròs i van trobar adient fotografiar-se sobre el cartell de 'Residuos peligrosos'.
Aquell mes de novembre, al teatre Kursaal de Manresa,
Santos va inaugurar la Fira Mediterrània al costat d'un sextet de tenores encapçalat per
Jordi Molina, que encara recorda lo complicat que va ser tocar la tenora i respirar mentre havia de rodolar per terra, seguint les idees coreogràfiques de l'imaginatiu pianista. Sempre que pot, el tenorista reivindica des d'aleshores no només la dimensió artística del personatge
Carles Santos, sinó també la bonhomia i senzillesa de la persona.
El multiinstrumentista
Pau Puig Olives és un dels referents actuals del món de la dolçaina. Pot parlar de
Santos des de la seva perspectiva de músic vinculat al món tradicional, però també com a vinarossenc. De fet, recorda que
Carles Santos va ser el primer músic del poble que els va animar a continuar tocant i tirar envadant a ell i a la seva germana, la també dolçainera
Laia Puig. "És un músic que ha tingut una trajectòria molt llarga, arriscada, indoblegable i insubornable –explica
Puig–, i per això mateix durant molts anys se l'entenia més a fora que a casa. Sempre s'ha proclamat com a vinarossenc i ha estat molt aferrat al poble, però al principi se'l veia molt extravagant. Els reconeixements li han vingut, sense que ell tampoc ho vulgués, les darreres dècades. En aquest sentit, el poble ha madurat."
Pau Puig va col·laborar diverses vegades amb
Santos preparant Muixerangues amb dolçainers, en una peça que li van demanar per a una festa de Carnestoltes... Però potser la col·laboració més significativa va ser la que van fer, ell i la seva germana, a la cantata
L'adéu de Lucrècia Borja, escrita per
Santos l'any 2001 amb text de
Joan Francesc Mira. "Hi vam tocar les dues dolçaines, però ell no es va limitar a fer aparèixer les dolçaines com a timbre, sinó que ens va fer fer dos duos amb les veus. Jo amb el baríton i ma germana amb la soprano. Funcionava, però era molt difícil de tocar."
"Que un tio de la seva calanya ens animés a tocar, i que li sortís de dins, això ho valoro molt –continua
Pau Puig–; també recordo que l'entusiasmaven els sons de la dolçaina, de la tenora i del tible, de la doble canya en general, tot i que sempre s'ho va endur cap al seu estil tan minimalista i rotund, clar."
Santos també va escriure per a gralla, i va reunir prop de 300 músics a la plaça del Mercadal de Reus amb motiu de la seva
Rierada musical, l'any 1999. Finalment, el dolçainer també recorda la predisposició del pianista a participar en actes culturals i cívics. Per citar-ne dos dels més recents, el 18 de maig de 2014 va dirigir a València el concert
Tambors de guerra, en què es va fer un multitudinari repic de cassoles en solidaritat amb l'associació Salvem el Cabanyal. I la diada de Sant Jordi del 2016, també a València,
Santos va dirigir a la plaça de bous de la ciutat 200 dolçainers per tocar conjuntament la Muixeranga, en el marc de la festa organitzada per Acció Cultural del País Valencià.