Quatre moments del concert de Botifarra. Foto: Juan Miguel Morales
Una llarga cua de dites i frases fetes s'amunteguen a la gola de
Botifarra i malden per sortir en tromba. Un humor escatològic, ultralocal i autèntic s'escampa per l'auditori. El
cantaor va tot de negre i no es mou gaire. Després d'explicar un acudit somriu d'orella a orella, però la cara se li fa sorruda quan fa un esforç de memòria per recitar romanços i llargs textos de tradició oral que abans corrien pels pobles com l'aigua corrent. Avui que tot és instantani, immediat i digital, aquestes llargues històries literàries cantades o recitades, irreverents i plenes de pets, capellans i borratxos, s'enquadrarien potser en allò que ara se'n diu 'patrimoni immaterial'. Però
Botifarra, invocant-les amb la seua dicció tan clara i la seva col·locació de la veu tan genuïna, amb les seves manotes fent anar les postisses o la pandereta, sembla que les faci corpòries i pesants.
Havaneres, jotes, boleros i fandangos prenen en els arranjaments del pianista
Pau Chàfer un refinament que a voltes sembla acostar-los al món de
Falla. Com a suport rítmic, els acompanyen
Edu Olmedo a la bateria i
Òscar Vila al baix. I a mode de petita i deliciosa rondalla,
Vicent Cháfer (pare de
Pau i primer mestre de
Botifarra) amb bandúrria, llaüt i guitarró;
Tóbal Rentero amb llaüt i bandúrria, i
Miquel Pérez amb la guitarra.
Sonen cants de devoció a Sant Rorro, patró dels borratxos, i a Sant Vicent Ferrer, predicador de vida tan pasmosa que ja bordava al ventre de sa mare. I després ve un romanç de rots i rates, "El casamiento de Maria la Chapa", que transcorre a Sueca, a la vora de l'Albufera, amb uns nous arranjaments que semblen dur-la fina a Nova Orleans. Amb la "Petenera" i el cant de batre brilla el cant més melismàtic i poderós, i amb les salades "Havaneras de Cádiz" se'ns fa saber que
Botifarra és des de sempre un fervent admirador de
Carlos Cano.
Al final no sona la versió del "Tio Canya" que
Chàfer i
Botifarra han gravat al seu disc conjunt, però sí una apoteòsica "Malaguenya de Barxeta", amb els versos tradicionals i també amb els nous, en els quals
Botifarra agermana un País Valencià que reneix de les cendres al poble dels socarrats i una Catalunya que busca la llibertat.