Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 24/02/2018

Alta incultura

 
Albert Camus (porter) i els seus companys d'equip

L’il·lustríssim Jordi Llovet va publicar dijous passat al Quadern del diari El País un article provocador: “El folklore i l’altra cultura”. La primera frase és per sortir corrents. Diu l’il·lustríssim home de lletres: “De cultures només n’hi ha de dues menes: les que posseeixen una fundació mítica –que més endavant es van transformar en cultures folklòriques, o del poble–, i les que es generen amb independència de les tradicions atàviques, i que solen significar una novetat en l’univers simbòlic d’una societat”.

Després l’article continua desenvolupant aquesta idea amb diverses il·lustracions. Com ja ha fet en altres articles, Llovet ataca “la gralla infernal”, menysprea el conseller de cultura Lluís Puig per la seva dedicació a la dansa i el patrimoni i escull graciosament alguns exemples germànico-simfònico-canònics per il·luminar-nos amb mostres de cultura universal.
 
Sembla mentida que Llovet sigui un bon lector de Montaigne i que després sigui capaç de projectar raonaments tan matussers. Resulta autènticament inaudit que la seva erudició en matèria de clàssics grecollatins es plasmi en una pedanteria tan grotesca. Però encara és més increïble que conegui l’obra d’Albert Camus i passi per alt que arreu del món només hi ha una mena de cultura que tingui sentit: la que s’encarna en la societat per millorar-la.
 
Perquè finalment, més enllà dels exabruptes cridaners, el que és realment perillós de l’article és el seu fons ranci i encarcarat: la nítida ratlla que traça entre l’alta cultura i la brutícia dels altres (els que no som com ell, s’entén). Despotisme il·lustrat. Torres d'ivori. La crema i el populatxo. Em sap greu, mestre, l’he llegit, vaig aprendre molt amb el seu adéu a la universitat i l’admiro. Però admiro molt més el poder de les gralles i el carrer. Cervantes, Shakespeare, Ausiàs March i el Joan Brossa que vostè cita a l’article: tots van viure aferrats a les seves tradicions i cap d’ells no hauria escrit mai un article com aquest. Li he de confessar que "El folklore i l'altra cultura" m'ha deixat la mateixa sensació de pena freda que el comentaris tristíssims del Vargas Llosa dels darrers anys.

Mestre, les coses no són com vostè diu. No hi ha dues menes de cultura. Tots hem conegut persones analfabetes però cultíssimes i erudits poca-soltes. Camus no seria Camus si no hagués jugat a futbol. Ni Borges no seria Borges si no hagués estimat els cants improvisats de la Pampa. Jo només soc un pobre pelacanyes, però sempre m'ha semblat que els grans artistes són els que millor han conegut les seves tradicions atàviques (i, ja que hi som, totes les tradicions atàviques que han pogut). Picasso, que vostè anomena al seu article, en seria el paradigma. Il·lustríssim mestre, li recomano que escolti com canta Carles Dénia el Cant espiritual d’Ausiàs, ebri de cant tradicional, de flamenc i de jazz. Com enllaça Xavier Baró “La presó de Lleida” (tradicional, folklòrica, ecs!) amb el poema trobadoresc “Resplendeix la flor inversa”. I després, com toca Marc Egea el flabiol mentre llegeix Lewis Carroll i Jonathan Swift.
 
Si no ho fa, mestre, pot acabar com el llibreter Mendel. Coneixerà més llibres que ningú, però no n’haurà entès cap.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud. 

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]