Aleix Tobias, dirigint la gresca. Foto: Dani Álvarez - The Way You Look Tonight
Un dels moviments més transcendents i vigorosos en el món del folk de les darreres dècades és el que s'ha anat articulant al voltant del grup
Coetus. Ho explicava
Aleix Tobias fa uns dies: més enllà de vendre més o menys discos, de tenir més o menys èxit comercial, hi ha una sèrie de valors intangibles que, des de la perspectiva dels deu anys de trajectòria d'aquesta emblemàtica orquestra de percussions ibèriques, adquireixen una gran rellevància.
Coetus han ampliat l'escletxa que
Eliseo Parra ha anat obrint durant anys, i per aquesta obertura hem descobert tot un univers, immens i generós, d'instruments humils i repertoris transmesos oralment.
El mestratge de
Parra, i sobretot l'exemple de les generacions que han anat amotllant i enriquint les melodies i els balls d'arreu de la península Ibèrica, mouen un projecte especial en molts sentits, des de la complicitat que respiren els seus integrants fins al mateix plantejament escènic, amb totes les percussions al davant i els instruments melòdics al darrere.
Dilluns a l'Apolo va començar a sonar "Asguinaldo" i l'escenari ja s'havia convertit en un pati de veïns encès. L'accent festiu ocupa bona part del nou àlbum de
Coetus, i la veu de
Carles Dénia dona a aquestes peces arrauxades un sabor especial: "El sorteao de la Habana", enllaçada amb girs caribenys amb la
jota a lo pesao "Me marcho para la Habana", girs caribenys, el simpàtic
sorteao "Don Gato", la
guajira "La indiana Juliana"... En altres títols, l'esperit coral ho impregna tot i surten a lluir amb contundència i orgull els panderos quadrats de Peñaparda: "Segador", "Espejo sol y luna"... i el romanç "La molinera", recuperat del disc anterior,
Entre tierras (Temps Record, 2012).
Rusó Sala broda el clàssic de
Maria del Mar Bonet "Què volen aquesta gent?", i al costat d'
Ana Rossi fan balancejar plegades l'"Alalá de Muxia" –amb una sensible introducció de tanca municipal a càrrec de
Xavi Lozano– i la tonada sefardita "Tres hermanicas", a capel·la: la història de dues germanes que es casen i una de tercera que queda per casar...
Els sabuts que distingeixen entre el folklore i la cultura universal farien bé d'escoltar sense prejudicis les dues versions que
Coetus ha fet de dues musicacions de
Carles Dénia a partir de grans poemes: "Tot i que em creia fort i ferm com una roca", de l'andalusí
Ibn Khafaja, i "Qual serà el jorn que la mort jo no tema", extret del
Cant espiritual d'
Ausiàs March, amb la participació de
Míriam Encinas amb la dilruba, un instrument indi a mig camí entre el sitar i el sarangui. Música exuberant i atemporal, poesia d'alta volada.
Aleix Tobias reivindica el paper de la dona com a transmissora principal de la tradició musical i convida a l'escenari cinc joves cantants que es mouen en la mateixa sintonia que el grup:
Àngela Furquet,
Clara Fiol,
Selma Bruna,
Clàudia Cabero i
Laia Escartín s'afegeixen al combo amb el
corrido "Sape que sape".
Final de festa a ritme de verdiales. Foto: Dani Álvarez - The Way You Look Tonight
Ja a la recta final, s'incorpora a la festa
Sílvia Pérez Cruz amb el seu cant desbocat i volcànic. És hora d'acabar el concert i les cadires s'enretiren mentre comença a sonar "Verde gaio", una bomba amb el bombo d'
Antonio Sánchez circulant entre la gent i fent tremolar el terra. Després són tots els músics els que baixen de l'escenari i es barregen amb el públic, mirant d'aproximar al màxim els
verdiales al seu context original i popular: veu a pulmó, músics en rotllana, els cuirs i els cossos palpitant a l'uníson. Es dispara la música enllaunada, però la gent fa que s'apagui i torni la festa verdial: '
Para que yo te olvidara / era menester que hubiera / otra luna y otro sol / y otro Dios que dispusiera'. Hi ha qui diu que aquests són els millors moments del concert. En instants com aquest la música assoleix alhora una contundent dimensió física i espiritual.
[Podeu veure més fotografies del concert de Coetus a l'Apolo al blog
The Way You Look Tonight]