Paisatges dels Llanos. Foto: Viquipèdia
Dissabte, 13 d’octubre. Tarda plujosa al barri de Sants de Barcelona. El cel rúfol convida a l’enclaustrament domèstic. Però
Pedro Strukelj, que amb el seu projecte
Pájaros dibuixa línies musicals aèries i caça les oportunitats al vol, ha muntat un pla alternatiu al Sinestesia. Fa pocs dies va saber que la pianista
Claudia Calderón passava per Barcelona i ha tingut temps per organitzar una trobada a l'escenari amb el grup de músics veneçolans establerts a Barcelona
Ensamble Tepuy.
Claudia Calderón ha fet carrera clàssica, però també ha gravat alguns discos que connecten el seu instrument amb músiques populars americanes. Per exemple el joropo llanero, la música dels Llanos, les planures i sabanes que comparteixen Colòmbia i Veneçuela. Al petit escenari del Sinestesia, Calderón es troba amb Angelina Sanquis al cuatro veneçolà, Juan Carlos Márquez Carrillo a la mandolina i Yordano Núñez al contrabaix. També s’hi afegeixen puntualment un noi amb maraques, tímid i eficaç, i altres sonadors de cuatro, que fan cap a l’escenari quans se’ls anomena 'cuatreros'.
La música que fan és trepidant. Van sonant la "Kirpa"; una dansa de Maracaibo; una giga Juan Sebastián Bach (així l’anomena Calderón, en senyal d’estima i de familiaritat), que pel seu ritme ternari s’acosta perillosament als patrons de moltes músiques americanes... "El cruzao", “La quinta Nauca”, el zumba que zumba combinat amb la periquera... noms que al cronista li sonen exòtics i el fan pensar en les aventures d'El soberbi Orinoco, de Juli Verne, però que per a la immensa majoria del públic, veneçolans de Barcelona, són música entranyable que els transporta al seus orígens.
El piano és un trasto poc portàtil. Potser per això no acostuma a sortir de les ciutats i a associar-se amb músiques d'espais oberts, més receptives amb les guitarres, els violins o els acordions. Ara, quan a aquest instrument d'espais tancats se l'aireja i se'l passeja com cal, els resultats són espectaculars. El piano de Claudia Calderón eixampla el paisatge musical dels Llanos d’una manera semblant a com Cuchi Leguizamón va exprémer en els teclats les possibilitats del folklore argentí. Al final, tothom al Sinestesia canta “Alma llanera” com un autèntic himne popular, però la pianista encara té temps de rematar l’actuació assajant un creuament entre el fandango ibèric posat en paper per Boccherini al segle XVIII i el joropo d'avui. Ha estat poc més d'una hora de concert i un viatge musical transatlàntic. Mentrestant, als carrers de Sants, ha tornat a ploure.