Tots els camins del mar duen a Gènova. La sèrie Mosaic mediterrani fondeja en la gran ciutat de la Ligúria per recordar un dels discos que millor i més intensament han sabut plasmar la naturalesa del Mare Nostrum i els seus habitants: Crêuza de mä (Ricordi, 1984), de Fabrizio de André.

Fabrizio de André 

Qui dubti de l'existència d'una cultura mediterrània compartida a tota la riba ha de llegir Albert Camus: l'escriptor algerià aixeca entre la boirosa Europa meridional i els grans espais saharians un àmbit per a la filosofia del sud, la preeminència dels sentits i el pensament assolellat. Un existencialisme vital i imperfecte, intuïtiu i lluminós. Ara, si no es vol llegir, també es pot beure vi, o escoltar música com la de Crêuza de mä, per intuir el mateix. I mirar les cobertes del disc, amb una façana despullada, pràcticament cremada pel sol, i un cel de blau radiant.



Crêuza de mä, l'onzè disc del genovès Fabrizio de André, tenia tots els números per passar a la història com una excentricitat en la seva trajectòria. Però ha acabat reivindicat com una obra mestra de diverses tradicions: la música popular italiana, de la cançó d'autor europea i de la world music global. Faber era fervent seguidor d’un altre cantautor, una mica més gran i crescut en un tros de costa propera, Georges Brassens, i del gran artista de Seta va heretar el talent per cantar móns de tres minuts, amb tendresa i ironia, i per amalgamar tota mena d'estils musicals populars.

Per començar, tot l'àlbum està cantat no en italià, com els anteriors treballs del cantautor, sinó en genovès: una parla mig amagada que combina l'antiga llengua autòctona amb tota mena de préstecs, fruit de la tradició navegant dels habitants d'aquest racó de mar. Les paraules genuïnes s'acompanyen d'una exuberància instrumental màxima: el disc arrenca amb una cornamusa balcànica i després van apareixent bateria i sintetitzadors, uds, busuquis, mandolines, flautes, cors, crits de peixaters al mercat... Figura clau en la cohesió de tota aquesta amalgama sonora és Mauro Pagani, col·laborador habitual de De André, que no només hi toca tota mena d'instruments sinó que signa músiques, arranjaments i producció.

Pel que fa a les lletres, dibuixen una mena d'odissea inversa: comencen amb els navegants que tornen de nit al port de Gènova, assedegats i afamats, i s'acaba amb un mariner que torna a fer-se a la mar deixant enrere la seva enamorada. Entremig, històries i contes de ports, naufragis, amors, segrestos, guerres... de Gènova al Líban, passant per Istanbul, es despleguen aventures i cròniques que transcorren pel 'camins del mar', als quals es refereix poèticament el títol del disc.  

Pagani va presentar una reelaboració de totes les cançons el 2004, i el 2014, coincidint amb el trentè aniversari de l'àlbum, se'n va fer una reedició en format de llibre-CD (Le Nuvole / Sony) que incloïa unes quantres gravacions en directe, interessantíssimes no només perquè presenten versions alternatives del mateix repertori, sinó perquè De André les presenta amb comentaris i explicacions aclaridores sobre la seva concepció de l'home mediterrani, les antigues repúbliques marineres, les cultures ètniques, la necessitat de tenir cura de la parla genovesa, etc.

Aquells van ser anys en què es van publicar grans discos panmediterranis. El 1982, Al Tall havia presentat amb Maria del Mar Bonet Cançons de la nostra Mediterrània (Ariola), el primer lliurament del que sembla que havia de ser una sèrie de treballs del grup valencià de folk en connexió amb diversos indrets i cultures del mar. I uns quants anys després, el 1993, encara sota l'influx del Crëuza de mä, Lluís Llach va gravar el seu Un pont de mar blava (Claus Records, 1993), amb versos de Miquel Martí i Pol i les veus de Nena Venetsanou i Amina Alaoui.

Capítol anterior: "Trenet a Perpinyà".

Navega per les etiquetes

Fabrizio de AndréCrëuza de mäMosaic mediterrani

FEU EL VOSTRE COMENTARI