Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 21/05/2019

El viatge a les arrels

 
El grup uruguaià Los Shakers, el 1965. Foto: Viquipèdia 

El proper 11 de juny Hugo Fattoruso actuarà a la sala Luz de Gas de Barcelona. A molts aquest nom no els dirà res. A alguns els ho diu tot. Va néixer a Montevideo el 1943. La seva carrera és llarga i influent com poques, plena de capítols interessants. El que més em fascina a mi és que de ben jovenet va ser part important de Los Shakers, un grup prodigiós. Van aparèixer a la meitat dels seixanta, com una més de les rèpliques instantànies que el terratrèmol dels Beatles va generar a tot el planeta. Però no eren una més. Més aviat era com si els quatre de Liverpool tinguessin a les antípodes quatre bessons, no només en els pentinats, sinó en els cervells. Los Shakers copiaven els Beatles i en feien algunes versions, però principalment feien un repertori propi i fabulós. Com si el Río de la Plata barregés les seves tèrboles aigües amb les aigües tèrboles del Mersey.

Sembla que la història ja no s'accelera, sinó que es va fent estantissa. Almenys pel que fa al panorama musical d'avui, tan abundant en fórmules repetitives i esclerotitzants. En els anys centrals de la dècada dels seixanta, en canvi, es pot rastrejar fàcilment com canvia de pell la música popular, no ja d'un any a l'altre, sinó de l'estiu a la tardor i de l'hivern a la primavera. Els Beatles i Dylan marquen una pauta que tothom escolta atentament i corre a recrear. I és aquí on la cosa es posa interessant, perquè Los Shakers molt aviat van començar a captar els vents psicodèlics enriquint les seves cançons pop amb batecs autòctons. Així es van parir meravelles com "Never, never", una samba pop irresistible, i "Candombe", que comença amb un valset d'acordió fins que apareixen els tambors i es fa tot exuberància i vol místic, estil A Love Supreme.

Los Shakers van tenir un èxit descomunal, fins al punt que molts els situen com el quilòmetre zero del que a l'Argentina es coneix com a rock nacional. Però es van acabar, com tot, i Hugo Fattoruso ha anat creant bandes diverses, principalment abraçat a dos universos musicals mamats a casa: el jazz i a la tradició afrouruguaiana del candome. En aquesta entrevista es mostra força crític amb les pretensions d'aquell grup juvenil que calcava el posat i la llengua dels Beatles. Però jo els trobo fascinants.

Hi ha una tendència bastant generalitzada, entre els bons músics, a arribar a un punt de la vida en què s'inicia un viatge de tornada cap a les arrels pròpies. Fa unes setmanes Miquel Gil explicava a la Universitat de Barcelona el seu cas particular: un trajecte que es podria resumir en la cadena d'influències Creedence Clearwater Revival Al Tall Los Chichos Radio Futura - jotes i fandangos. Tota aquesta cadena explica l'esclat de creativitat i maduresa de la seva música des que va publicar un disc cabdal, Orgànic. Miquel Gil ho explica amb una imatge molt gràfica: la modernor i els sons electrònics van ser per ell com una onada que va arribar a la platja per xopar-lo. Després va marxar i va quedar l'arena que ja hi havia, orgànica. Però ja no era la mateixa arena, perquè estava mullada.

Tinc ganes d'anar a escoltar Hugo Fattoruso cantant i tocant el piano (hi haurà repic de tambors?), i veure com és ara mateix la seva platja.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]