Jordi Fàbregas, Jaume Ayats, Ferran Riera i Pep Fornés, a la presentació del llibre 'Inventari' Foto: Josep Tomàs - Centre Artesà Tradicionàrius

Gardel cantava que vint anys no són res. Però són molt. En el cas que ens ocupa, les dues dècades que separen la fugaç irrupció del Grup de Folk del naixement del festival Tradicionàrius; Déu n'hi do com va canviar el panorama de la música d'arrel pels nostres verals. Més o menys, de 1968, quan el Maig de París feia somiar en un futur millor, a 1988, quan Barcelona s'acostava al somni olímpic de la mà de Pasqual Maragall i un feixista reciclat com Joan Antoni Samaranch. La crònica d'aquests anys en l'àmbit del folk català és el que pot llegir-se al llibre Inventari. La música folk als Països Catalans, del franquisme al Tradicionàrius  (Pagès, 2019). No l'ha escrit cap músic, ni cap musicòleg, ni cap acadèmic. L'ha escrit un periodista, tal com va encarregar-se de recordar al CAT el mateix autor, Ferran Riera.

Dijous passat a la tarda, el Bar del CAT de Gràcia -allà on va arrencar el Tradicionàrius, i allà on encara s'està- va acollir la presentació barcelonina del llibre. Al carrer feia fred, així és que la primera personalitat a prendre la paraula, Pep Fornés (director del Museu Etnològic i graller) va començar dient que intentaria 'escalfar l'ambient sense arribar-lo a cremar'. I per fer-ho va pronunciar un alegat contra el blanquejament del franquisme en general i dels Coros y danzas de la Sección Femenina en particular. Efectivament, un dels capítols amb punts de vista més controvertits del treball és el que es titula "El sainet amb contrallums dels Coros y Danzas". Tot i que en general hi ha consens en l'opinió que els Coros y Danzas van propiciar una visió folkloritzada, dòcil i conservadora de les danses i la música tradicional, alguns dels entrevistats per Ferran Riera al llibre consideren que van tenir cert mèrit, perquè finalment van permetre conservar determinades músiques i danses, evitar-ne la desaparició i permetre certa transmissió del patrimoni popular. Fornés, que es va mostrar radicalment en contra d'aquesta visió més o menys condescendent, va explicar l'origen i la creació de la Sección Femenina, 'el primer partit feixista femení d'Europa'. Al seu torn, Riera va exposar que encara hi ha pendent un estudi exhaustiu sobre què van representar els Coros y Danzas de la Sección Femenina, i va proposar que la persona idònia per fer un treball així seria el mateix Fornés. Però aquest va replicar que un treball així l'hauria de fer una dona.  

Més analític i relaxat, el musicòleg Jaume Ayats (director del Museu de la Música de Barcelona) va reflexionar, a partir del relat polièdric i els testimonis diversos que apareixen al llibre, de la tasca problemàtica i sovint difícil que és la de la construcció de la memòria. Va reivindicar un dels grans valors d'aquest llibre: que et fa venir ganes d'escoltar discos que fa temps que no has escoltat. I tot seguit va abandonar el paper d'acadèmic per posar-se a fer de periodista i entrevistar l'autor. Així vam saber que Ferran Riera va especialitzar-se professionalment en el folk quan va posar-se a dirigir l'enyorat programa de Televisió de Catalunya Rodasons. Abans, havia estat més a prop del món del 'pop plastificat' de La Movida... i potser per això, Jordi Fàbregas, director del CAT i conductor de l'acte, el va definir com un 'convers'.

I també, quan el periodista va continuart responent les preguntes d'Ayats, vam entendre que aquest Inventari no és un assaig d'història ni un estudi acadèmic, sinó més aviat una crònica periodística o un reportatge: un gran reportatge de 347 pàgines elaborat a partir de fonts molt diverses (escrites i orals) i que a més promet una continuació, una segona part que anirà de la creació del Tradicionàrius, el 1988, fins avui.

El torn d'intervencions del públic va proporcionar noves perspectives sobre el tema. Rosalia Conesa, una de les fundadores del Sac (entitat creada el 1973 que va resultar decisiva en la divulgació i l'ensenyament de les danses tradicionals) va reivindicar que, si més no en el camp del ball, la presència de la dona ha estat majoritària. I Isidor Marí, un dels fundadors del grup eivissenc Uc i eminent lingüista, va explicar com, des de l'àmbit de la cançó d'arrel tradicional, els Països Catalans han estat històricament una unitat cultural evidentíssima i diversa.

I per últim, va sentir-se una veu jove enmig d'un personal, en general, d'edat avançada: el flabiolaire i activista folk Pau Benítez va sacsejar una mica l'audiència reclamant que els més grans s'expliquin i es preocupin de transmetre els seus coneixements, i sobretot les seves vivències, als músics més joves que volen recollir el testimoni (aquest serà precisament un dels temes que es tractaran l'abril vinent en el I Congrés Nacional de Músia d'Arrel, també al CAT). Ah! I va agrair que el títol del llibre de Ferran Riera incorpori el sofert terme 'folk', perquè potser d'aquesta manera algun seguidor de Manel despistat comprarà el llibre i descobrirà tot un món.

FEU EL VOSTRE COMENTARI