“Quina tradició catalana no suporteu? Per què i com la prohibiríeu?”. Ahir, de bon matí, els presentadors del programa musical Els experts d’iCATfm llançaven a l’audiència aquesta pregunta. És clar que sí, es pot fer humor amb tot i cal respectar-ho. Espero que siguin valents i gastin la mateixa conyeta irònica amb el Primavera Sound i totes les seves contradiccions. De material per fer broma, en tenen de sobres.
Mentre uns contestaven a l’enquesta citant els sospitosos habituals –trabucaires, gralles, sardanes…– i altres es demanaven si té sentit fer una pregunta així en un programa de ‘música moderna’ d’un mitjà de comunicació públic, vaig posar-me a pensar en els hípsters. En general. Per mi, són curiosos: fan una ratlla al terra. El que és a la banda on són ells, ho idolatren incondicionalment, fins al més mínim detall, encara que sigui, posem per cas, una merda punxada amb un pal. El que és a l’altre costat, no sé sap si es bo o dolent: simplement no es coneix. Ho menystenen i ridiculitzen mentre presumeixen de no saber-ne res de res. No hi ha terme mig. Gasten una mirada de plàstic i descontextualitzada. Abracen amb passió encesa qualsevol neologisme; si és en anglès, millor. Encara no s’han assabentat que la postmodernitat està antiquada.
No soc cap expert en tradicions catalanes. Només puc dir que, per mi, ara mateix, el so viu més proper a l’enyorada guitarra de Jimi Hendrix. Per això m’agraden. Quan en Hendrix va versionar a Woodstock l’himne dels Estats Units a la seva bola, es va veure principalment com una provocació. Per uns una provocació valenta, per altres una provocació inacceptable, però una provocació en qualsevol cas. A mi em sembla un acte de profund respecte i tradició viva.
Amb aquestes cabòries vaig passar el matí. Per sort, a la tarda els pensaments van transcórrer per camins més agradables gràcies a dos descobriments. El primer,
una jota del Chato de Pallaruelo i Javier Badules animant Messi a fitxar per l’SD Huesca. La segona, la història de les arrels algerianes i valencianes de l’Orangina, que avui és respectada com una gran beguda tradicional francesa.
