Moment del I Congrés Nacional de Música d'Arrel Foto: Clara Ballesta
Els congressos ja no són el que eren. De fet, ja res no és el que era en aquest món que avança i retrocedeix a batzegades. A la "Jota de Xàtiva", escrita per
Feliu Ventura i cantada per
Botifarra, es convidava la senyora a apagar el mòbil i destapar el vinet.
Joan Garriga diu que apagarem la pantalleta i escoltarem la nit serena... I ara ens trobem que hem hagut de seguir el I Congrés Nacional de Música d'Arrel des de pantalles, enllaços i etiquetes que ens ajuden a fer pinya i salvar les distàncies, sí, però no és el mateix...
En el món d'ahir, un congrés era una bombolla física i temporal amb uns desplaçaments físics i uns rituals –maletes, viatge, rebuda i acreditacions, cafè de benvinguda, ponències de matí, dinar, ponències de tarda...– que perduren, però d'una altra manera. Ara vas seguint-ho tot de manera més líquida: escoltes el que t'interessa mentre prepares l'enèsima cafetera, mentre fas el llit, obres la finestra o penses què hi ha per dinar. Això sí, tot es pot recuperar en un altre moment, si hi ha ganes i temps.
Fa uns anys, el BarnaSants va dedicar un dels seus cartells a una frase d'
Antonio Gramsci: "Les idees no viuen sense organització". I gràcies a l'organització i els esforços de la nova i jove associació La Xeixa disposem ara d'un munt d'idees per anar regant el magí durant una bona temporada. S'han obert moltes línies de debat per anar paint i rumiant al voltant de la música d'arrel. Cal agrair-ho a tothom qui ho ha fet possible.
De moment, m'he quedat amb dues frases o idees per anar mastegant per les voreres. La primera, més vivencial, la va pronunciar el rumber
Rafalito Salazar, sempre caòtic i entranyable: "Els periodistes són els que la caguen". Hi estic força d'acord. La segona, més teòrica, és en realitat un dels melons que els musicòlegs
Anna Costal i
Jaume Ayats es van dedicar a obrir durant la ponència inaugural: citant conceptes de
L'ull i la navalla, d'
Ingrid Guardiola, i abans de
La societat de l'espectacle, de
Guy Debord, tots dos van venir a dir que la música tradicional és transmissora d'uns valors, com ara la creació de comunitat, que entren en contradicció amb la gran finalitat de la indústria o la cultura de masses: vendre un espectacle. Què volem: crear comunitat o vendre un espectacle? Es poden fer les dues coses alhora? És aquesta dicotomia la que fa del músic de folk, en paraules de
Costal, un músic que 'vol i dol'.
Debord venia a dir que la pantalla televisiva era una interfície que feia impossible la revolució. Aleshores el músic de folk, que acostuma a ser revolucionari, ha d'aspirar a ser mediàtic? Això és molt interessant. Fa un temps, en una conversa amb
Carles Belda van aparèixer dos exemples extrems:
Peret, com el músic que ho va fer tot per ser sempre el màxim de mediàtic, i
Jaume Arnella, com emblema de músic extremadament popular però radicalment antimediàtic.
Jo crec que sí que hi pot haver músics que puguin nedar entre aquestes dues pulsions sense ofegar-se, però aquest nedar serà eternament conflictiu i cansat (i aquí rau la gràcia).
Bob Dylan va triar l'espectacle, fart de la comunitat, i en canvi no ha deixat mai de ser un referent aglutinador de moltes causes i ideologies progressistes (independentment que ell ho sigui o no). El
Grup de Folk,
Al Tall,
El Pont d'Arcalís o
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, per posar quatre exemples propers, han fet espectacle i han fet comunitat. Per descomptat, mai no han sigut això que ara se'n diu
mainstream, i més d'un cop s'han trobat amb greuges comparatius respecte a artistes més mediàtics. Però, mirat en perspectiva, déu-n'hi do el camí que han fet.
Paradoxes de la vida: fins i tot reflexions com aquesta i altres que han anat apareixent al congrés (patrimonis col·lectius, evolucions, precarietats laborals, llegats intergeneracionals...) s'han hagut de fer a través d'una interfície ben concreta, la de l'imperi Google. Però s'han fet, i això ja és un gran èxit.