Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 24/02/2021

Les músiques del Mediterrani, dibuixades i explicades als nens

Jordi Alsina i Lluís Ràfols publiquen 'Mediterrània, una mar de músiques'

Cançons de feina, de bressol, de festa... Rai, rumba, jota, rebétiko, tarantel·la... Jordi Alsina (textos) i Lluís Ràfols (il·lustracions) aproximen les músiques al Mediterrani als més petits en el llibre Mediterrània, una mar de músiques (El Dimoni Pelut, 2020). Parlem amb Alsina per saber més sobre aquest projecte.
Jordi Alsina, amb el llibre 'Mediterrània, una mar de músiques'

Quan i perquè comences a pensar a fer un llibre sobre les músiques de la Mediterrània per a nens?

El llibre és fruit d’un projecte que iniciem amb el Dimoni Pelut Edicions, una petita editorial berguedana creada l’any 2015, i que té com objectiu difondre el patrimoni i la cultura popular entre els més joves. L’any 2019 vàrem publicar l’Atles de les festes del foc dels Pirineus, un llibre il·lustrat en gran format que viatja per les festes del solstici d’estiu i d’hivern dels Pirineus. Després del seu èxit, ens vam plantejar amb la resta de l’equip (l’ Òscar Vallverdú a l’edició i el Lluís Ràfols a la il·lustració i disseny), un nou projecte, amb la voluntat de continuar mostrant un element patrimonial comú amb un sentit clarament transfronterer. La música de la Mediterrània ens oferia amb escreix aquesta possibilitat i ens motivava, a part de ser un tema que fa anys que m’interessa com a antropòleg, sobretot la música de la Mediterrània oriental, i més en concret la de l’illa de Creta. 

Amb en Lluís Ràfols ja teniu certa complicitat, oi? Com descriuries els seus dibuixos?
Amb el Lluís fa més de vint anys que ens coneixem, havíem estudiat junts història. A part de ser un bon amic, penso que és un gran il·lustrador (feu sinó un cop d’ull a la Directa, on fa anys que hi col·labora), de fet ell va dibuixar la portada i el disseny del meu segon llibre: (A)ïllat: Histories d’un nàufrag a Creta. I ja amb el Dimoni Pelut Edicions hem fet tres llibres en comú: Petita història de Montgat, Atles de les festes del foc dels Pirineus i Mediterrània, una mar de músiques
El seus dibuixos són una part essencial de l’obra, on conviuen en completa harmonia amb el text. Tal com ell explica, en el llibre intenta donar un caràcter mediterrani que es reflecteix en les seves imatges, ja sigui amb el color o amb la temàtica. També hi ha una intenció humorística, una certa ironia, per tal que pugui resultar divertida tant als ulls dels més petits com dels més grans. Per altra banda, en ser un llibre de no ficció, hi ha una recerca documental visual exhaustiva, pel que fa als paisatges, als retrats dels personatges i dels instruments musicals.

 
El baglamà grec i la ciutat de Lisboa

Totes les músiques de què parleu al llibre són vives, però potser no són prou conegudes fora dels seus àmbits respectius?
Un dels objectius del llibre és justament mostrar tot un conjunt de músiques que per distància geogràfica i cultural ens són molt properes, però són ignorades pel gran públic. Des de les músiques que ens toquen directament, com la rumba catalana, la jota o el flamenc, com aquelles més allunyades de nosaltres com la rebétika, la tarantel·la o el raí, entre d’altres. Hi ha un procés d’uniformització musical, on els patrons anglosaxons són els que prevalen, i nosaltres el que volem és tot el contrari, tot mostrant la diversitat musical existent al llarg de la Mediterrània. No només presentant una gran varietat de músiques, sinó també mostrant i presentant gran part dels seus intèrprets més coneguts. 

Com heu fet la tria de les figures icòniques o representatives de cada estil? Hi heu fet moltes voltes, o han sigut les primeres que venen al cap i que per això, potser, són les més representatives?
Per una banda, hem fet una tria pensant en la seva significació i representativitat, i per l’altra, hem escollit sobretot aquells artistes que des del seu propi llenguatge musical han sigut autèntics avantguardistes de la seva tradició. Per això, a cada capítol hem presentat com a mínim una breu biografia d’un d’aquests personatges, acompanyades d’altres referències de caràcter més breu referents a altres artistes. Així, en el capítol dedicat al fado, trobem l’Amàlia Rodrigues i la Mariza; a la rumba catalana, el Peret i el Gato Pérez; al flamenc, el Camarón i la Carmen Amaya; a la rebétika, la Rosa Eskenazi; a la música de Creta (kritikà), el Psarandonis; a la música àrab, l’Um Kulzum... autèntiques estrelles dels seus respectius gèneres que no tenen res a envejar als Rolling Stones, la Billie Holliday o a grans compositors de la música occidental.

Hi ha una feina que no és fàcil: sintetitzar i extreure allò més característic de cada música, o allò que pugui ser més atractius per als nens i per a un públic no especialitzat, com per exemple la història del baglamà, fàcil d'amagar. Com ha estat aquesta feina?
La feina de sintetitzar és una feina difícil.. En aquest sentit ha estat clau el diàleg que hem establert en el procés d’elaboració del llibre, tant amb el Lluís Ràfols amb les seves il·lustracions, com amb l’Òscar Vallverdú, l’editor. El llibre s’ha anat formant a partir d’esquemes i textos meus de caràcter més genèric, que he anat reduint a mida que avançàvem en el procés de creació, i d’acceptar quines eren les limitacions espacials del seu format. Teníem molt clar que no volíem, ni podíem fer una enciclopèdia, i a quin públic anava dirigit.

 
Carmen París i Gato Pérez

Al Mediterrani hi ha molta diversitat. Tant dins de cada estil com en estils que inevitablement queden fora d'una tria o antologia com aquesta. Creus que el llibre pot ser una bona finestra per aprofundir en més noms i més músiques?
I tant! El llibre és una eina magnífica per conèixer altres músiques i artistes, és un tast que pretén obrir la gana del coneixement i la curiositat cap a la Mediterrània i la seva diversitat, no només la musical. Una eina que pot ajudar a apropar des de les escoles una realitat geogràfica, històrica i cultural de la qual formem part, i tenim a l’abast de la mà.

Hi ha estils que tenen límits territorials difusos, o que són especialment permeables i oberts... això s'adiu amb la història i les característques de l'espai mediterrani, oi?
Com et deia al principi, ens interessava poder transmetre un element patrimonial comú en un espai transfronterer, no delimitat per fronteres administratives, i en aquest cas la música popular de la Mediterrània s’adequava perfectament a aquest requeriment. Jo entenc la Mediterrània com el nostre pati, el lloc de trobada i discussió entre veïns, d’encreuament entre els diferents pobles que durant segles han habitat al seu voltant, amb les respectives llengües, costums, religions... I és en aquest anar i venir al llarg del temps, en aquest territori amb una geografia i un clima molt semblants, que hem anat configurant un espai que, tot i ser molt divers, conserva una certa homogeneïtat. L’agricultura, l’arquitectura, la gastronomia, fins i tot, les seves llengües, en serien un bon exemple.

Creus que es podrien fer edicions d'aquest llibre en altres llengües, per a altres països mediterranis... s'haurien de fer molts retocs o es podria mantenir bastant igual?
Jo penso que sí, de fet el llibre l’hem editat en castellà i català. Segurament hauríem de canviar alguna cosa si es traduís en alguna de les llengües presents a la riba oriental, ja que la nostra mirada cap al mar és molt ibèrica, però vaja, no hauria de costar massa.

I la pregunta del milió! Per què heu inclòs el fado?
Per nosaltres és claríssim que la influència de la Mediterrània va molt més enllà de les seves costes, excloure el fado crec que en seria un greu error. Que Portugal miri a l’Atlàntic no vol dir que els aires provinents de la Mediterrània no li arribin, només cal repassar un xic la seva història o passejar-se per l’Alentejo. De la mateixa manera que els territoris de la riba Mediterrània no només han rebut influències de les poblacions que habiten la seva conca. Tot i no ser musicòleg, crec que els melismes tant característics del fado, aquesta forma de declamar i interpretar els ornaments vocals d’una melodia, com l’ús de la guitarra portuguesa, són elements que ens acosten més a la Mediterrània que no pas a qualsevol altre territori.


Pep Gimeno 'Botifarra' i dervitxos giròvags

Si a nivell subjectiu, et diguessin quin és per tu el denominador comú de la música mediterrània, si és que se'n pot trobar algun, què diries?
Bona pregunta! Jo crec que una cosa que ens defineix a tota la Mediterrània és l’ús de la veu a l’espai públic, i que durant segles hem fet servir el cant per comunicar-nos amb els altres, ja sigui per expressar alguna opinió, els nostres sentiments, o, fins i tot, per fer més amè el nostre treball. Només cal passejar per qualsevol mercat i escoltar-ne els venedors (també els ambulants!), observar els paral·lelismes entre un cant litúrgic grec d’un diumenge al matí present per megafonia a tot el seu barri o la crida a la pregària dels musulmans des del minaret, escoltar com els pastors amb diferents crits donen ordres als seus ramats a tota la conca, com ens agrada festejar a l’aire lliure tot cantant i ballant o la vitalitat de què gaudeix el cant improvisat. Al mateix temps, crec que les músiques populars tradicionals s’han convertit en un dels mecanismes que tenen les societats mediterrànies per continuar expressant-ne la identitat des del seu territori, enfront un procés uniformitzador cada cop més agressiu sobre les varietats de formes de vida humana que hi ha al planeta. 

Creus que hi ha elements musicals que es poden localitzar com a característics -cant melismàtic, doble corda- i elements ambientals o de context que també ajuden a definir aquesta imatge de les músiques mediterrànies com un gran pati compartit?
Musicalment no deixo de ser un aficionat, però crec que la microtonalitat és una de les característiques que podem trobar a bona part de la música àrab i de la Mediterrània oriental, la divisió d’una octava en notes més petites que no pas un semitò. També l’ús d’harmonies modals, tot i que a la part de la Mediterrània més occidentalitzada aquests paràmetres no siguin tan evidents i la música tonal sigui la que prevalgui. En aquest sentit, els instruments, per les seves característiques ens donen moltes pistes dels llenguatges musicals establerts al llarg de la Mediterrània, amb unes fronteres poc delimitades i difoses. 
Com et comentava a la pregunta anterior, hi ha un clima i un paisatge que afavoreix el fet de trobar-nos a l’exterior i compartir, i si ens ve de de gust cantar i també ballar, no ens n’oblidem! Som la terra del ball a la plaça, dels passaviles, de les cantades, i si fa fred, del cant de taverna, a la vora del foc o al voltant d’una taula, perquè ens agrada trobar-nos i això es nota. Al llibre volem posar sobretot en valor aquesta vitalitat i diversitat, tot i les semblances que puguin tenir en aquest espai comú.



FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]