Sarau final en una Diada de la Rumba. A la veu cantant, Toni Valentí.
Sovint els periodistes som com els enterramorts. Quan mor alguna personalitat, toca escriure com si no hi hagués demà, ni pel finat ni pel lector, i fer una mena de judici sumaríssim en què es valoren els mèrits i espisodis més destacats d’una vida. Tot i que, en realitat, del més important d’aquella vida cap periodista no en parla ni en pot parlar. Queda en l'àmbit privat.
Avui no em toca lamentar cap mort personal, però sí la fi d'una associació admirable. Forcat. Foment de la Rumba Catalana. Una colla heterògenia i salerosa. A l’estil dels Mishima que proclamaven ‘Ordre i aventura’, la Forcat podria haver assumit amb tota naturalitat el lema ‘Gresca i rigor’, perquè aquests van ser, em sembla, els dos pilars d’aquesta associació nascuda el 12 de maig de 2009 i finiquitada el 12 de març de 2021. O potser en podríem invocar tres: "Ordre, aventura i democràcia”. Perquè això ha estat, em sembla un autèntic Consell de la República Rumbera. Inclosos els estira-i-arronsa inicials amb el Rei Peret. Moltes hores de feina, de derrota en derrota fins a la victòria final.
El llegat de Forcat no sortirà segurament a cap gran mitjà. Ni falta que fa. El recull d'estàndards del gènere (que es va incloure en edició de butxaca a la revista Sons de la Mediterrània), les diades de la rumba, dos congressos (un abans de néixer i l’altre per constatar la precarietat endèmica d’aquesta escena), diades arreu del territori, exposicions divulgatives, homenatges diversos i reconeixements a molts dels discrets herois de la rumba catalana, en molts casos mig oblidats pel públic, que ens han anat deixant en aquest temps.. Chapeau.
La cabra tira a la muntanya, els ineptes als despatxos i la rumba catalana a les cantonades remotes i les juntes suburbanes. Ara la rumba es queda sense pal de paller i, com sempre, anirà subsistint pels marges dels camins, com els espàrrecs. Se la sentirà bategar en el substrat d’estrelles visionàries com el madrileny C. Tangana, en unes palmes al Maresme o uns acordions als Vallesos, o en qualsevol nen que ara mateix, a Barcelona, està mirant d’ajuntar en la guitarra l’harmonia i la percussió. I de tant en tant, algun polític la reivindicarà com a patrimoni cultural.
Per prescripció facultativa de
Txarly Brown, hem fet recentment dos programes del
Club Trébol a Ràdio 4 en companyia del tècnic
Joan Surribas. Amb una motxilla carregada de batalletes per donar i per vendre, és un home que ha estat en tota mena de gravacions. Treballant per EMi, va veure els
Beatles a Abbey Road i
Los Amaya al carrer Urgell, quan donaven forma a les seves primeres gravacions, tan màgiques ara com abans. I en preguntar-li pels estils i gèneres, confessa que la rumba és especial. Què té la rumba? Ningú no ho sap, però no es pot aguantar.