Una de les finestres pintades per René Magritte

A cada bugada perdem un llençol. I a vegades fins i tot dos. La setmana passada vam tenir un parell de notícies doloroses. Es va enviar el darrer butlletí Yochano d'actualitat rumbera i es van emetre els dos darrers programes de Toma uno a Radio 3. Hi havia dades i novetats relacionades amb la rumba i la música autènticament popular que només podies saber si llegies el Yochano. Hi havia cançons meravelloses, pretèrites o recents, que només podies assaborir els caps de setmana a l'hora del vermut.

El Yochano, amb l'estil despentinat i concís de l'irreductible Txarly Brown, anava a barraca, ens descobria racons interessants allunyats dels focus –heroics locals enmig de la Barcelona turística, clips genuïns publicats sense estratègies de comunicació...– i sovint assenyalava reis despullats. Després de la dissolució de l'associació rumbera Forcat, el març passat, el 23 de juliol va publicar-se el darrer butlletí d'actualitat rumbera, posant el punt final a tretze anys de trajectòria. "Pues ala, a tomar por culo, que Instagram os informe", s'hi podia llegir en una de les frases més encertades.
 
Toma uno, amb gairebé cinquanta anys d'història i el gran Manolo Fernández al micròfon, es presentava com "un espai de trobada dels estils bàsics de la música popular que es refugien sota un gran paraigua anomenat americana" i era sempre una delícia. Com deia el mateix presentador, era simplement un programa de ràdio enmig de tant de soroll. Amb gran aplom i elegància, durant els darrers programes Fernández va explicar que la direcció li havia comunicat que l'espai no continuaria la temporada vinent, però que ell, que no havia estat mai fix en cap emissora, decidiria quan i com es vol jubilar.

Un modest però insubstituïble butlletí electrònic elaborat per un franctirador de la Barcelona que no es rendeix i un programa de músiques americanes en una emissora pública de recursos abundants. Dos espais absolutament distanciats en la forma, però units per unes qualitats cada cop més infreqüents en aquest món en què la publicitat s'està menjant la informació: la independència de criteri, la constància i el rigor.  

Curiosament, el Yochano i Toma uno s'han acomiadat la mateixa setmana en què hem conegut "A Song for Barcelona", una mena de rumba que tanca el nou àlbum de Jackson Browne, Downhill from Everywhere (Inside Recordings, 2021). L'autor de "Take It Easy" –la primera cançó que va sonar a Toma uno el 1973– hi fa una curiosa enumeració de carrers, acaba cantant en català i explica que està molt agraït a Barcelona perquè s'hi va refugiar quan fugia de monstres diversos i hi va trobar, com altres abans, un ambient cosmopolita i d'una gran activitat. En fi, ara mateix a Barcelona la rumba està en estat de letargia -com sempre- i els temes de debat a la ciutat no són gaire engrescadors. Més aviat són terrorífics i per apretar a córrer. Ampliació de l'aeroport. Franquícia de l'Ermitage al port. Jocs Olímpics d'Hivern en muntanyes sense neu. Si això continua així, no hi haurà cançó que ho salvi.

Sigui com sigui, visca la rumba i l'americana. Malauradament, aquestes no són les primeres desaparicions de finestres musicals que estimem ni seran les darreres. Moltes gràcies, Yochano i Toma uno. De derrota en derrota fins a la victòria final. Surant per la superfície, com cagalló per séquia. 

Navega per les etiquetes

YochanoToma unoperiodisme musical

FEU EL VOSTRE COMENTARI