A "Centro di gravità permanente", publicada fa quaranta-un anys, Franco Battiato assegurava que no li agradaven la new wave italiana, els cors russos, la música de l'Àfrica Negra ni el rock fals. I tot això és el que hi ha, precisament, a la cançó "Centro di gravità permanente"... de Franco Battiato.

Franco Battiato, el 1981, a la sessió de fotos per al disc La voce del padrone

Una gran broma. Un joc de màscares per intuir el rostre de la veritat. Múltiples punts de vista i nivells de lectura que cristalitzen un pop d'efectes immediats, sempre vorejant el kitsch, però sense empastifar-s'hi. Però per damunt de tot, un clàssic del pop mediterrani que, a les portes de la dècada de la posmodernitat, dels llums de neó i del plàstic, va revifar a les discoteques la vella influència de la música italiana al Ponent del Mare Nostrum.

Franco Battiato, sicilià de nas gros i gustos refinats, havia provat sort en el camp de la cançó romàntica i la cançó protesta a finals dels seixanta, s'havia deixat anar per pendents experimentals al llarg dels setanta i ja duia un parell de treballs, especialment Patriots (EMI, 1980), on anava perfilant un pop personal i sofisticat, a mig camí de la música lleugera, les experimentacions contemporànies i els tocs ètnics. Amb "Centro di gravità permanente", i en general amb tot l'àlbum La voce del padrone (EMI, 1981), tot va fer bum. L'allioli va lligar, i de quina manera.

A La voce del padrone hi ha de tot. Hi sonen tota mena d'instruments. Hi ha referències a multitud de gèneres. I tot es devora amb la voracitat que havien mostrat quinze anys abans els tropicalistes al Brasil, però d'una manera menys selvàtica i més espiritual. El disc arrenca precisament amb ressonàncies oníriques, amb un títol en anglès, en una platja solitària i imaginada. De manera terriblement evocadora, el cantant demana al mar que se l'endugui lluny, amb unes onades que esdevenen vibracions electròniques al final de la peça. Després arriba una cançó protesta que és alhora una anticançó protesta: "Bandiera bianca", amb un torrent continuat de versos desafiants i irònics que han fet fortuna, estil Dylan. Tot es fa líric i melancòlic amb "Gli ucelli", reflexiva observació de les meravelles del cosmos i el pas del temps a través dels vols dels ocells. A "Cuccurucucù" va trenant versos d'altres cançons amb ritme trepidant. "Segnale di vita" és pur pop daurat i elegantíssim sobre, un cop més, el pas del temps i l'acceptació dels canvis. I hi ha també lloc per una bellíssima cançó d'amor: "Sentimiento nuevo".

Però la cançó que va quedar com emblema va ser aquella en què Battiato sobrevola llocs i èpoques absolutament distants i proclama, enmig d'un ambient discotequer i de percussions enllaunades, que busca un centre de gravetat permanent. Fidel al seu estil, acumula incomptables inspiracions literàries, musicals i filosòfiques (aquí, sobretot, el misticisme especial de Georges Gurdjieff) per explicar que vol despullar-se de tot i estar centrat i tranquil. Trobar una personalitat estable enmig d'aquest món que és un caos: missió impossible, però lloable. Buscar un centre de gravetat permanent sense deixar de ballar, fina ironia.

Battiato va gravar moltes de les seves cançons en castellà (de La voce del padrone es va fer una edició íntegrament adaptada a aquesta llengua), i va ser una influència poderosa als nostres verals: la filosofia i l'estètica galàctica de Sisa, el barroquisme mediterrani d'El Último de la Fila i l'art collage per a tots els públics dels renascuts Antònia Font, per exemple, no serien el que són sense el mestratge de l'enyorat nasserut de Ionia.

Navega per les etiquetes

Centro di gravità permanenteLa voce del padroneFranco Battiato

FEU EL VOSTRE COMENTARI