Peter, Paul & Mary
No s'ha parlat gaire d'una de les notícies més importants d'aquesta tardor en què la pandèmia va marxant, deixant al seu darrere una llarga estela de dols i d'angoixa ennuvolada. La notícia és que en Paf ja no plora al fons del mar. Milers de nens de totes les edats experimentaran un íntim alleujament. La cançó de
Peter, Paul and Mary, que
Ramon Casajoana va adaptar al català i els
Falsterbo van popularitzar fins al punt que molts la consideraven una peça tradicional, s'acabava amb el nen fent-se gran, el drac màgic plorant i tornant al fons del mar i cors trencats entre els tendres i desvalguts oients. Els dracs viuen per sempre però els nens es fan grans, i quan el petit protagonista deixa plantat el pobre Paf per deixar-se entabanar amb noves experiències, un petit trauma, una petita lliçó de vida, un petit ritual de pas, niuava fins ara en l'interior de les personetes, que aprenien amb música dolça l'amarga lliçó que res dura per sempre. Una cançó infantil que fa que els nens deixin de viure en l'eternitat, i que per tant deixin de ser nens. Hi ha un temps per a cada cosa, que deien l'Eclesiastès i
Pete Seeger.
Però vet aquí que els
Falsterbo es retiren i que el seu darrer disc amaga una segona lliçó de vida, precisament a través d'una nova versió de la cançó més emblemàtica del seu repertori. La lletra s'ha allargat, i
Andrea Motis hi canta un parell de noves estrofes escrites per
Isidor Marí: "Al fons del mar dels somnis, el Paf t'està esperant, si el crides quan t'adormis vindrà a jugar saltant, perquè de nens n'hi ha sempre i alguns mai no es fan grans, i Paf es posa alegre si el cridem tots cantant". Justícia històrica, justícia poètica, justícia antropològica, justícia onírica i justícia psicològica. Necessitàvem una notícia rescabaladora com aquesta.