Jeff Tweedy, actuant amb Wilco el 2 de juliol de 2016 al festival Vida de Vilanova i al Geltrú Foto: Xavier Mercadé

Com un nen estirat a terra que empastifa de colors fulls i més fulls, entotsolat, atent, absort i fascinat pel misteri de la creació. M'he passat el cap de setmana passat amb Jeff Tweedy, les seves cançons i el seu llibre Cómo componer una canción, publicat l'any passat en anglès i editat ara en castellà per l'editorial barcelonina Contra. Sense embuts ni gaires artificis retòrics, el cantant i compositor de Wilco hi desplega, en desenfadada prosa brusca d'estil americà, un grapat d'arguments elementals en favor de l'amor a l'art i, de passada, un manual particular per iniciar-se en l'ofici de fer cançons. 

Tweedy n'ha fet unes quantes de memorables, i s'entreté en aquestes pàgines donant-nos consells pràctics i aplicables, més enllà de la música, a altres tasques creatives. Ens diu, per exemple, que a les lletres convé no abusar d'adjectius ni d'adverbis. Si no és que ets Bob Dylan, perquè aleshores pots fer el que vulguis, i en això coincideix amb Sisa que, al recent documental L'home dibuixat, explica que ell volia ser Bob Dylan, però que va haver de conformar-se amb ser Jaume Sisa...

De tornada al llibre de Jeff Tweedy, em recorda un vell i humil Manual de redacción periodística que em va donar el meu pare, i que és molt més útil que els treballs actuals que acostumen a promocionar-se 'en aquesta època de canvis vertiginosos' com si t'haguessin de canviar la vida. Tweedy aconsegueix escriure com si et parlés a cau d'orella. Es nota que ve del folk. En això s'assembla a les Cròniques del seu estimat Dylan i també a les memòries de Woody Guthrie, gegant de la tradició oral. 

Hi ha paràgrafs que van al moll de l'os, com aquest: "No m'agraden totes les cançons que componc, però m'agrada el fet d'haver-les compost. Sé que per cada cinc cançons que compongui, n'hi haurà una que signifiqui molt per mi, i que no m'hauria arribat si no hagués compost les altres quatre, si no hagués practicat per arribar a aquest lloc. Un lloc que és el més proper que puc estar d'estar pintant estirat a terra".
 
Tweedy ens diu que, fem el que fem, hem d'arrencar. No cal que el que fem siguin obres mestres, perquè per arribar a ser bo en alguna cosa primer s'ha de ser molt dolent. I molt important: aposta per la dissolució de l'ego, que sempre distreu i molesta, i per la màxima atenció posada en el procés, en la feina, en l'ocupació artística. Exactament com els nens que dibuixen estirats a terra (desgraciadament, els mòbils estan perjudicant la creativitat infantil, però aquest és un altre tema). O com els homes prehistòrics que pintaven les parets de les coves sense cap tècnica però amb gran entusiasme. Serà Sisa un home dibuixat per algun nen d'una altra galàxia? Serà Bob Dylan només una màscara sense cap ego al darrere?

Tweedy explica que els grans músics acostumen a parlar molt d'altres músics, d'altres cançons, d'altres èpoques... Quanta raó! Si heu observat el comportament de músics i artistes al llarg d'anys, sabreu que els que van amb ínfules de gripaus inflats acostumen a ser més avorrits i mediocres. Els més interessants deixen aviat de parlar d'ells mateixos per parlar del que estan fent, d'altres músics o d'altres obres. O et dediques a presumir o et dediques a l'ofici de fer cançons.

Navega per les etiquetes

Jeff TweedycançonsContra

FEU EL VOSTRE COMENTARI