Neil Young Foto: Xavier Mercadé

Algú ha decidit que enguany tots ens havíem de distreure i opinar al voltant d’Eurovisió. Jo, que sospito que aquest algú deu ser el mateix que ha decidit que Raphael és un artista trencador del tot reivindicable en sèries moderníssimes, formo part de la munió de gent que no ho ha seguit. Això sí, he llegit molt sobre el tema, moltes reaccions a dreta i esquerra i a dalt i a baix. I la que m’ha semblat més intel·ligent de totes és la de Pau Alabajos en aquest fil esmolat. Alabajos que, per cert, obrirà el proper 4 de febrer la sisena edició de les Nits de Taverna d’Almacelles.

Crec que hi ha polèmiques interessades i en canvi hi ha actituds que van realment a la contra i que són realment valentes, crítiques i transformadores. Estic pensant, per parlar de la rabiosa i inclement actualitat, en dos gats vells de cor daurat, Neil Young i Joni Mitchell, que s’han retirat d’Spotify per la seva connivència amb els discursos negacionistes i ens han donat una lliçó un cop més a tots. Inclòs el Barça.

Així doncs, visca Neil Young i Joni Mitchell, per sempre joves i rebels. Com Maties Mazarico, homenatjat aquest diumenge passat a Prada de Conflent, l’endemà de la festassa xarxomediàtica eurovisiva, en un acte marcat per exilis polítics passats i presents. Aquest mateix cap de setmana, han cremat foguerons i sonat xeremiers a la Vila de Gràcia, a Valls en Francesc Sans ha fet sonar el seu sac de gemecs al costat del recuperat orgue de Valls i jo he passejat amb la meva filla per l’Hospitalet de Llobregat, la ciutat que només surt a la tele quan és per parlar de desgràcies. La ciutat de La Provençana. La ciutat on Marina Rossell ha presentat, aquest mateix dissabte, un disc extraordinari. I la ciutat de Morad, aquest heroi imprevist que sona als camps de futbol i als instituts públics, i que ha instal·lat, sense cap cobertura mediàtica, els blocs de la Florida i certa consciència de classe en l’imaginari d’una pila de nens i adolescents. Soni com soni, aquest és un valor inqüestionable de la seva música.

Vorejem la Torrassa i caminem de nit per la desangelada avinguda Tarradellas, observant les grues gegants i els grans esquelets de formigó que s’aixequen a l’antiga fàbrica de Cosme Toda. Molts veïns demanen equipaments públics, però no sembla que de moment els facin gaire cas. “Creus que el Morad podria anar a Eurovisió?”, em pregunta.

No ho sé, espero que no ho faci mai. Espero que gent com ell o com Maties Mazarico o com Neil Young o com Joni Mitchell continuïn molestant, perseguint cors d'or i no foc d'encenalls, tot i que cada cop costi més. Si no opines sobre el que et diuen que és opinable, cada cop és més fàcil que et titllin de boig o d’antisistema. El món s’està endurint acceleradament. Només cal desconectar una estona les pantalles i sortir a caminar pels carrers per comprovar-ho. Per cert, tal dia com avui va néixer Atahualpa Yupanqui, que més que músic va ser caminant.

Navega per les etiquetes

Neil YoungMoradEurovisió

FEU EL VOSTRE COMENTARI