Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 21/02/2022
La puput en la muntanya canta i diu la veritat
La cultura occitana. La tenim al costat. Atresora una literatura esplendorosa i incomparable. Compartim infinitat de desastres històrics, de llegendes i de mots, com ara ‘puput’. I massa sovint se’ns presenta com un exotisme extint i remot, un reducte clos que només pot trobar-se i obrir-se amb grans esforços, una antiqualla inofensiva i inútil. Tot un món invisibilitzat en un territori que abasta centenars de quilòmetres, grans ciutats i petits poblets. Els estats centralistes fan la seva feina a ambdues bandes del Pirineu.
Les Cocanha també fan feina. Fa un parell d’anys, aquestes dues noies de Tolosa de Llenguadoc van ser a la Fira Mediterrània de Manresa. L’any passat van embruixar el Tradicionàrius, a la vila de Gràcia. I dissabte passat van actuar a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, a Sant Andreu del Palomar, aprofitant que havien estat preparant un nou projecte amb Los Sara Fontán i les Tarta Relena que es presentarà al juliol. Imaginem que al festival Grec.
La fòrmula de Cocanha és senzilla. Divertida i transparent com els millors invents. Descriure les claus del seu encant no és gens senzill. Per damunt de tot, són dues veus càlides que es complementen, es repliquen, es donen suport i es trenen en harmonia polifònica. Com acompanyament no els cal res més que els peus colpejant a terra i els tambors de cordes, que fan ritme i emeten acords vibrants i brunzejants. Com a repertori, antics romanços i cançons de tradició oral convenientment adaptades quan cal.
A la Fabra i Coats van arrencar amb la monumental “Colorina de Rosa”, una de les perles del seu darrer disc, Puput (Pagans, 2020), una lletra d’amor tradicional del Bearn que va creixent i creixent fins a un final esclatant. Després, en poc més d’una hora el duo va desplegar un repertori que va del més exuberant, trance i ballable (“Suu camin de Sent Jacques” i “Cotelon”) al més despullat i íntim (“La femna d’un tambor”, història de malavinences conjugals recollida el 1913 a Chaunac).
Però tot és política, ja ho sabem. Les puputs canten pel març i les Cocanha, tot l’any. Les nenes bones van al cel i les dolentes, a tot arreu. De manera que escoltar aquestes dues dones practicant a l’escenari la seva emocionant orfebreria sonora i empescant-se noves aventures és tota una revelació: la música occitana no és exòtica ni antiquada ni inofensiva. Tot al contrari. És una revelació entranyable, semblant a la que vivim quan, enmig de la ciutat, topem amb una puput caminant orgullosa amb la seva bellíssima cresta, ignorant coloms i cotorres, sense demanar permís a ningú per existir i ser com és. No passa gaire, però encara passa.
Imprimir
PDF
Enviar
Correcció
Twitter
FacebookAutor
Jordi Martí FabraPeriodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud.
Altres articles d'aquest autor
El disc del dia
.gif)
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]