Maria Mazzotta i Refree Foto: Adriana González
La trama conceptual del muntatge és realment estimulant. Diuen que "evoé!" és el crit que feien les bacants quan, embriagades pel vi de Dionís, el seguien i s'abandonaven a rituals orgiàstics enmig de la natura. I hi ha qui veu connexions entre aquest mite grecoromà i fenòmens mediterranis com el tarantisme, rituals camperols en què es purguen les picadures de la taràntules a base de suar i suar, ballar i ballar al ritme de les percussions i al brunzit de les cordes fins que la dona, vestida de blanc, cau a terra exhausta... i guarida.
Molts antropòlegs han assenyalat que, en realitat, les picadures d'aranyes o tarantes són en realitat símbols dels mals endèmics que han afectat el sud de la península Itàlica, amb una societat agrària marcada per la pobresa estructural, l'alta mortalitat infantil, la violència del patriarcat, l'explotació... De manera que la tarantel·la, com tantes altres músiques arreu del món, seria en realitat un consol de les classes subalternes per ajudar a passar situacions estressants i insuportables. Una vàlvula d'escapament per la via de l'èxtasi musical.
Tot aquests elements són els que es posen en joc en aquest espectacle dirigit per
Raül Refree, que té la sort immensa de comptar amb una cantant excepcional, la pullesa
Maria Mazzotta, que després de formar part del
Canzoniere Grecanico Salentino va fent-se un nom com a solista en el circuit del folk europeu.
El primer capítol escènic d'aquest projecte va ser
San Paolo di Galatina, amb
Raül Refree i
Maria Mazzotta tot sols, el desembre passat a la Biblioteca de Catalunya, dins d'una edició del festival Clàssics que tenia la transformació com a leitmotiv. Aquest 20 de juliol, dins del festival Grec, va presentar-se un pas més: a la sala Paral·lel 62, els dos músics van aparèixer acompanyats de tretze noies del
Cor Plèiade –fent de bacants, com les que formen el cor de la tragèdia d'Eurípides
Les bacants– i tota una dramatúrgia ideada per
Jordi Oriol. La culminació d'
Evoé! es viurà a la propera Fira Mediterrània de Manresa, on protagonitzarà l'espectacle inaugural el 5 d'octubre.
En la forma en què es va veure al Paral·lel 62, el muntatge remet molt més al hieratisme de les antigues tragèdies gregues que no pas al frenesí de la tarantel·la. Perquè la major part del temps transcorre en quadres escènics parsimoniosos, gairebé estàtics, i força impactants. Els elements escènics són pocs i eficaços: el joc de llums que va virant del blanc fred al groc rogenc, els porrons de vi que es transformen en sang derramada als cossos de les cantants, una gran bala de palla que apareix rodant... són tocs que acompanyen la música i la condueixen d'un àmbit més litúrgic i eclesiàstic, al principi de l'obra, cap a una alliberament final enmig de la natura.
Raül Refree, sempre refinat, deixa com ja és marca de la casa la seva petjada. S'acosti al flamenc, al fado, al pop, als madrigals barrocs o al que sigui, el músic barceloní té un estil reconeixible que ho amara tot. A
Evoé!, dirigeix subtilment amb la guitarra en els trams més intimistes, amb l'orgue de tubs quan s'invoquen ambients eclesiàstics i amb divagacions de
loops i sintetitzadors en altres trams de transició.
Tot plegat desdibuixa una mica el paper de
Maria Mazzotta, una cantant que no només té una veu de caràcter i tremp popular, sinó que és capaç d'assumir una gestualitat i una teatralitat extremes, que li hem vist altres vegades, i que aquí queda una mica encorsetada. Potser l'inconvenient principal és que el poder alliberador i catàrtic del ritme i el ball de la tarantel·la, el seu èxtasi tel·lúric, la seva passió sudorosa, només s'invoca al final de l'espectacle, quan el cor es deixa anar i, després dels aplaudiments,
Mazzotta pren el tamburello en un final de festa col·lectiu força fugaç.
En realitat, la força de la tarantel·la rau en la seva insistència i el seu caràcter repetitiu, la suor dels cossos purgant dimonis, la presa de terra i l'abandonament de l'ego. En aquest sentit l'espectacle queda descompensat, perquè hi ha un primer tram llarg i parsimoniós, i el ritme només s'allibera al final de tot. Però és una opció.
Raül Refree no filtra el ritual a través de les vísceres i l'obsessió, sinó de l'intel·lecte i la desconstrucció. Això sí, sempre amb elegància i originalitat.
Final d'Evoé! a la sala Paral·lel 62 Foto: Adriana González