Hi ha una cosa que, al menys de moment, encara s'escapa a l'anomenada intel·ligència artificial, que tot ho quantifica. Parlem de l'emoció humana. Els dimoniets que sacsegen l'ànima. D'això, en va sobrat Ali Dogan Gonultas, que va entusiasmar el públic a la segona jornada de Fira Mediterrània de Manresa.   

Ali Dogan i el seu grup, a l auditori de la Plana de l Om Foto: Mapamundi

Grècia, Turquia, el Kurdistan, el Líban... La Mediterrània oriental i més enllà, aquell món on la música tradicional encara perviu en el dia a dia i marca els rituals socials com els casaments, ha tornat feliçment a la programació de la Fira Mediterrània, després del curtcircuit que va suposar la pandèmia. I és així que hem tingut la sort de conèixer Ali Dogan Gonultas, amb un repertori de romanços i ritmes trencats de l'Anatòlia servits amb una espontaneïtat que neda contra corrent.

Per què? Doncs perquè com més va, més va instal·lant-se en el folk un ús i abús de les màquines cada cop més exagerat. Evidentment que les màquines estan per fer-ne us i ben emprades són un instrument meravellós. Però cada cop hi ha més concerts on costa distingir el que ve gravat de casa del que s'està creant a l'escenari i, el que és pitjor, els efectes que ajuden a subratllar la personalitat i el discurs d'un artista del que distreuen o dissumulen carències.

Perquè s'ha de ser valent per presentar-se en un escenari tal com ets, sense additius de cap mena. I aquí és on tornem a Ali Dogan, artista anatoli establert a Istanbul que a l'auditori de la Plana de l'Om va transmetre una autenticitat rara de veure en el circuit internacional. Hi ha la força del seu cant, acompanyat ara amb tembur ara amb guitarra acústica, i la gràcia del percussionista i el clarinetista que li fan costat. Hi ha l'ajut inestimable d'un programa de mà que t'explica que el repertori toca els temes universals del folk universal: cultures reprimides, pobres que aspiren a l'amor, joves que han de marxar lluny per la força a fer el soldat.. Però sobretot hi ha l'espontaneïtat i la comunicació fluïda que aquest artista sap generar entre els seus músics i el públic.

OMAC Foto: Txus Garcia 

El d'Ali Dogan va ser un concert per a la memòria en una segona jornada de Fira on també va destacar, al teatre Kursaal, l'estrena de la segona producció de l'Orquestra de Músiques d'Arrel de Catalunya (OMAC), un projecte que temps enrera hagués estat impensable –reunir una orquestra de 34 instrumentistes qualificadíssims que treballen i estimen la música tradicional– i que continua creixent i construint un so propi i genuí. Respecte l'anterior Trencadís, en el nou espectacle, Crui, hi ha hagut renovació en les veus solistes. Dani López torna a signar la direcció i la composició, amb moments d'instrumentacions imponents i originals, mentre que els versos cantats i els testimonis projectats a la pantalla giren al voltant de la transhumància i el tranhumanisme. Una manera suggerent i radicalment contemporània de lligar un passat que s'esvaeix i un futur més aviat inquietant. 

Una estona abans, als Carlins, la cantant i clarinetista terrassenca Carola Ortiz oferia una altra estrena absoluta, Cantareras, on recrea l'univers de les dones a la societat tradicional amb una línia estètica que segueix la línia paniberista d'Eliseo Parra i Coetus i que compta amb un joc escènic deliciós i unes llums espectacularment treballades, per bé que el fet que toqui moltes tecles, registres i estils en molt poc temps li acaba jugant a la contra. En un format molt més petit, el calabrès Davide Ambrogio seduïa a la Plana de l'Om amb un concert senzill, cru i entranyable al voltant dels rituals i la música tradicional dels petits pobles del sud d'Itàlia, mentre que al teatre del Conservatori la portuguesa Sara Correia presentava una lectura de fado contemporani amb una veu poderosa però una posada en escena molt més propera a les convencionalitats del que és una diva comercial i el que se suposa que és internacional.

A la tarda, a la plaça Sant Domènec, l'espai idoni perquè els vianants que passegen pel centre de Manresa es trobin amb la Fira Mediterrània i s'aturin, va presentar-se Mediterranean Bagpipes Company, trobada de dos catalans, dos italians i dos turcs que fan lluir diverses variants mediterrànies de la cornamusa: el sac de gemecs català, la zampogna italiana i el tulum turc. Una proposta animadíssima que subratlla el que ens uneix, en matèria de vents i de cant, a la riba del Mare Nostrum. Com a mestre de cerimònies, el vallenc Francesc Sans, un dels valors de la nostra música d'arrel, explicava que al Mediterrani sempre hem anat a base de garrotades i que ja era hora de canviar. Poques hores després, per desgràcia, ja estaven caient bombes a l'altra banda del mar.

FEU EL VOSTRE COMENTARI