Bruce Springsteen (primera fila a l'esquerra), amb el seu grup The Castiles el 1965, l'any que es va publicar "Like a Rolling Stone" 

La mitologia del rock diu que Bruce Springsteen va escoltar per primer cop “Like a Rolling Stone”, de Bob Dylan, mentre estava al cotxe amb la seva mare escoltant la radio. El cop sec de la bateria de Bobby Gregg amb què arrenca la irada cançó li va sonar a aquell adolescent de cabells llargs i educació catòlica com si algú truqués a la porta del seu cervell per desvetllar-lo de cop. La mare li va dir: “Aquest noi no pot cantar”. Ell va pensar: “Això és el més fort que he sentit mai”. I així fins ara.

Curiosament, el nou disc de La Ludwig Band també arrenca, com aquella primera cançó del Highway 61 Revisited, amb un cop de caixa. Continuen ben carregats de dylanita, però hi ha molts trams springsteenians, amb pianos, saxos, bateries i guitarres cavalcant amb èpica rockera. I també manelegen una mica, amb aquesta manera de semblar que ho dius tot sense acabar de dir res i aquesta estranya capacitat per fer que una cançó nova desperti en cada oient trossets de cançons escoltades anteriorment, com trossets de melodies i timbres esmicolats escampats pel terra.

En el meu cas, els emmirallaments i les autopistes neuronals em duen d’“El meu amor se n’ha anat de vacances” a “Badlands”, de “Contraban” a “Glory Days” i de “Per allá Lesseps” a “Hungry Heart”. I “Guanyar” desemboca al “Because the Night” després de passar pel “S’ha acabat” d’Els Pets. Així estava jo l’altre dia mentre sonava Gràcies per venir, pensant que el rock és un folk elèctric i sofregint cançons mentalment a la cuina. El to i la mètrica de la lletra de la segona peça del Gràcies per venir, “Bon amic, vell amic”, em sona a calc de la segona del Highway 61 Revisited: “Tombstone Blues”. I com que és en català, em sona també a l’adaptació que van fer-ne Els 3 Tambors, “Romanço del fil de vidua”, amb un poema manllevat sense demanar permís de Pere Quart i publicada el 1966, tot just un any després de la versió original de Dylan.

En general, em sembla que continua estenent-se sobre tot el disc, potser fins i tot més que en els anteriors de La Ludwig Band, un polsim de dylanita. “El dia que et perdoni” té la tremolor de “Sad Eyed Lady of the Lowlands”, mentre que “El teu noi” i “Has tornat a venir, Judes” tenen molta melancolia mercurial. En fi, que les cançons de La Ludwig Band són ensisadores d’una a l’altra riba, venen de can seixanta ben carregades de dylanita, passen per Nova Jersey, truquen a les portes del paradís i ja veurem on arriben o on van a parar.

Per cert! Aquest 2023 fa mig segle de la publicació del primer disc de Bruce Springsteen i la E Street Band, Greetings from Asbury Park, N. J. (Columbia, 1973). La veritat i la urgència que transmeten les cançons d'aquest disc és molt especial. Springsteen, més verborreic que mai, s'hi revela amb els seus udols visionaris com un germà petit i espavilat de Dylan. Però d'això ja en parlarem un altre dia.

Capítol anterior: Pura dylanita (14)

Navega per les etiquetes

Bob DylanBruce SpringsteenLa Ludwig Band

FEU EL VOSTRE COMENTARI