El cantautor barceloní Biel Martí publica avui el seu tercer disc, La llum que portes dins (Microscopi, 2023). Tretze cançons en clau de folk nord-americà i country que retraten, des de diferents perspectives, el desamor, la depressió i l'alcoholisme. El dolor i el pas del temps. En parlem amb ell. 

Biel Martí Foto: Carolina Capilla

Sempre cites Els Pets com la teva primera gran influència i, després d'una adolescència heavy, vas acabar entregat en cos i ànima a la cançó d'arrel nord-americana. Com ha estat aquest procés?
Biel Martí: Sí, Els Pets és el que més sonava al cotxe de la família. El meu pare és de Valls i per nosaltres sempre han sigut un grup molt important. Més endavant, amb tres col·legues ens vam afeccionar al mètal, tocàvem la guitarra, inventàvem logos, agafàvem balades que ens agradaven i els canviàvem la lletra. Fins que un bon dia vaig anar a un concert dels Dropkick Murphys a Barcelona. De teloner hi havia en Frank Turner, un cantautor anglès que em va encantar. El vaig escoltar molt, i vaig anar ampliant i descobrint molta música d'autor amb guitarra, artistes en anglès que donen importància a la lletra. Vaig anar estirant del fil. Em vaig enamorar de Jason Isbell i em vaig obsessionar amb el món de Joni Mitchell, de Townes Van Zandt... de tota aquesta gent que explica i canta històries tant i tant bé. I vaig pensar que això és el que volia fer jo, però en català. 

Hi ha figures com Willie Nelson que són grans mestres explicant històries a través de la música d'arrel.
B.M: I tant. I en general tot el món del country i el folk, tots els gèneres que neixen de la gent, són molt rics en les maneres d’explicar d’històries. Com passa amb la música d'aquí. M'agraden aquestes músiques perquè les històries que expliquen són molt importants, són com el centre de tot.

Recentment has publicat un altre disc, Somnis per a tu i per a mi (Microscopi, 2023), on narraves la història d’una nena i el seu gos que es fan grans, i a través d'ells reflecties diverses emocions. Ara, a La llum que portes dins, mostres realitats igualment profundes però amb punts de vista diferents, i amb l'addicció a l'alcohol, la tristesa i el pas del temps com a fil conductor. Són dos treballs que has anat fent en paral·lel?
B.M: Sí, són projectes paral·lels. Moltes de les cançons de La llum que portes dins les tenia fetes fa temps. I anava fent. De cop i volta, em va agafar la dèria de fer un disc conceptual, d'explicar aquella història de la nena i el gos en un disc, i el vaig treure. I ara he recuperat aquest treball, amb tretze cançons diferents, triades de totes les que tinc.

De totes maneres, són cançons diferents però hi ha un fil temàtic clar, que és la lluita contra l'alcoholisme i la tristesa.
B.M: Soc molt clàssic. M'agrada entendre la música a nivell d’àlbums, i m’agrada que els discos tinguin coherència. I aquest, concretament, reflecteix un mal moment vital. Per això em van sortir aquestes cançons. No em vaig plantejar res, simplement van sortir així perquè era com em sentia.

Hast tret dos discos en molt poc temps, ets molt prolífic fent cançons?
B.M: Bastant. De fet, ja he gravat un nou disc, que espero treure l’any que ve. Escric molt i descarto molt, per descomptat. A més, aquests dos darrers anys, amb els problemes de l’adicció que he tingut, he tingut molt de temps. Ara fa un any i dos mesos que vaig deixar de beure i també les drogues. Tot aquest temps sense entrar als bars, m'he refugiat en la família i ens els amics més íntims, amb molt de temps per reflexioinar. I enmig d'aquest temps, les cançons han estat importants. Abans eren un hobbie i ara són una necessitat. Tinc moltes cançons fetes, i moltes d'elles no veuran mai la llum.

A les cançons descrius molts abismes i dimonis interiors, les addiccions i l'alchoholisme. amb un to autobiogràfic important. 
B.M: Sí. Jo feia temps que arrossegava problemes, Vaig tenir complicacions al pàncrees i una intervenció. És un camí molt difícil. Després la teràpia, la rehabilitatció, algunes vegades que creus que te'n sortiràs i d'altres no. Ara, vist amb perspectiva, me n’he adonat que en el fons era conscient del problema, però no el volia reconèixer. Per exemple, la primera cançó del disc, "L'home que ha vist el futur", la vaig fer com si parlés d'un borratxo que no soc jo, quan sí que en realitat era jo. O a "Si us plau", que vaig fer després de deixar-ho, en realitat estic fent un crit d’ajuda. El problema de l’addicció és una mica tabú, costa parlar-ne. I una cosa que he après és que no la pots superar sol, t’han d'avisar i t'han d'ajudar.

I les cançons són una ajuda més en tot aquest procés?
B.M: Al cent per cent. La música és curativa, i no només quan escric cançons, sinó quan les escolto. Tots aquest cantautors dels que parlàvem abans han estat els meus segons psicòlegs. Al folk i al country hi ha moltes cançons que parlen d'addiccions. I jo pensava: si ells han pogut fer-ho, jo també. Les seves cançons m'han ajudat. Per això, encara que potser a mi no m'escolti gaire gent, vull fer aquestes cançons. Potser m'escoltarà algú que està patint el que he patit jo i li és d'alguna ajuda.

A les teves cançons hi ha un altre tema molt present, el del pas del temps. A vegades, en una mateixa peça, els personatges parlen des de diverents edats o fan salts en el temps.
B.M: Parlo molt del passat, i crec que si ho faig és pel terror a fer-me gran o perquè sento molta nostàlgia de quan era petit i no tenia problemes. I amb això tothom pot empatitzar més o menys. Suposo que és per això que en parlo tant, no ho faig d’una manera conscient. D'altra banda, el que m'agrada de les cançons que expliquen el pas del temps és que et pemeten tractar un problema en els seus punts més alts i els més baixos, i també dona una nova dimensió als personatges, els fa més profunds.

Els teus referents són anglòfons, però tu tens una narrativa cantada en català.
B.M: Per mi, en això, a nivell català Els Pets són els referents, són els millors fent cançons en què les situacions creixen a través de paraules precises i clares. Els Manel són top, sobretot per a la gent de la meva edat. Ara, mentre escrivia aquestes cançons vaig escoltar també figures històriques de la cançó, Lluís Llach i molt especialment Maria del Mar Bonet. Clar, ja que estic tan aficionat amb els clàssics del folk americà, he de mirar també què hi ha a casa. I Maria del Mar Bonet l'he escoltada molt aquests mesos. És molt bona explicant històries.

Musicalment, les cançons de La llum que portes dins tenen un esquelet de guitarra acústica amb pinzellades de dobro, de lapsteel, de guitarres elèctriques...
B.M: Sí, totes aquestes aportacions són de l'Albert Paredes, un guitarrista de Tarragona. Jo no el coneixia, però quan vam gravar a Valls amb Albert Ibarra, que és un col·lega meu de la infància que s'ha encarregat de la producció, em va dir: conec el guitarrista ideal. Jo volia que sonés tot molt senzill. A l'Albert Paredes li vaig dur les cançons amb la guitarra acústica i veu i li vaig donar llibertat total a nivell de colors i arranjaments. Li vaig dir: "tu escolta les cançons i posa-hi emoció".

Biel Martí Foto: Carolina Capilla

Navega per les etiquetes

MicroscopiLa llum que portes dinsBiel Martífolk

FEU EL VOSTRE COMENTARI