El músic Francesc Burrull i l'escriptor Josep Maria Espinàs, dos dels pares del 'Cant del Barça' Foto: Juan Miguel Morales

Acabo de votar “L’escut al pit” com a himne del 125è aniversari del nostre club. Penso en el nou Camp Nou cantant “porto l’escut al pit, em protegeix el cor” mentre sonen els tambors i tothom pica de mans i ja se’m fa un nus a la gola. El Barça ens ha trencat el cor tantes vegades que ja va bé una mica de cura. M'hagués agradat alguna nota representativa de la nostra idiosincràcia musical: una gralla, un flabiol... O una tenora, com a la versió original del "Cant del Barça". Però amb això ja no hi comptava gaire quan es va anunciar que els productors serien Josep Montero i Alizz.

En fi, com a mínim votem. Votem i tenim estil. Tenim un estil que ens dóna identitat. Són coses que aquell equip de blanc que només guanya per guanyar no podrà entendre mai. Guanyar per guanyar a nosaltres no ens serveix, que deia Cruyff. Nosaltres arribem als puestos discutint i fent voltes, per camins estranys o revolts sinuosos, no ens agraden gaire els ordeno y mando.

Curiosament, la tria de l'himne del 125è segueix un procés en certa manera invers al del 75è, el "Cant del Barça" que tant estimem. El 1974 la lletra ja estava feta, signada per dos mestres com Jaume Picas i Josep Maria Espinàs, i el concurs va ser per posar-li música. Aquest cop s’ha fet a la inversa. S’han recollit mig miler llarg de lletres i un jurat n’ha triat tres perquè hi treballin tres compositors –Carles Cases, Núria Graham i Albert Guinovart–. En acabat, els dos productors han donat forma a les tres peces. I ara ens toca decdir als socis i als clics.

El que més m'ha agradat de tota aquesta història és que hi ha participat molta gent, i també que s'ha mirat de lligar-ho tot al màxim amb la nostra història. És a dir, amb els que ens han precedit. Sí, amics, el futbol en general i el Barça en particular ens connecta amb el nostre passat més íntim. Per mi el Camp Nou és el temple dels miracles, i no només a la gespa. Sempre em va meravellar com el meu avi, després de queixar-se de l’esquena i renquejar al llarg de tota la setmana, saltava com una molla supersònica del seu seient per insultar l’àrbitre o el central rival cada dos diumenges a les cinc de la tarda.

Més tard vaig tenir la sort de conèixer Francesc Burrull, un músic d'ofici que va tenir molt de pes en la creació del "Cant del Barça" i que, per pur barcelonisme, com Espinàs, va callar durant molts anys sense voler penjar-se cap medalla. Parlant-ne al cap dels anys, en Burrull explicava com, a l'hora de rematar i fer engrescadora la composició guanyadora de Manuel Valls, hi havien anat ficant cullerada –ell assegut al piano de l'aleshores president del Barça Agustí Montal, a un costat Antoni Ros Marbà, a l'altre Oriol Martorell– amb la intenció que el Camp Nou cantés tal i com es cantava a Anglaterra.

Hi hagut i hi ha encara moltes aficions que canten i criden més i millor que la nostra. A Marsella, sense anar més lluny. I tirant una mica més per la costa mediterrània, Gènova, Roma, Nàpols... A Itàlia en saben, de cantar, i a Roma crec que tenen l'himne més bonic del món. El va escriure Antonello Venditti i curiosamentva sonar per primer cop la tardor de 1974, igual que el "Cant del Barça". No és casualitat que Itàlia, com l'Argentina, no deixin de bombejar tonades que salten als estadis d'arreu del món. Al sud es va començar a cantar una cançó de pop vuitanter, "Un giorno all’improviso", que a casa nostra ha derivat en l'exitós "Un dia de partit". I al nord, el "Sarà perqué ti amo" de Ricchi e Poveri s’està ecampant per tot arreu. I després tenim l’Argentina, un cas a banda, amb una explosiva barreja de cantabile italià, murga afro i bogeria col·lectiva.

Bé, aprenguem-ne i siguem conscients que aquí tenim un altre estil. Quan vaig al cementiri de Les Corts a veure la meva mare, procuro saludar el Mag Sami, la Bruixa Piera, l’heroi d’herois Kubala... Allà s’estan, i des d’allà tornaran a escoltar com l’afició crida els gols del Barça i canta noves cançons per fer-los reviure. Espero que passi això, que siguem una afició de veritat, i que el nou estadi no l'acaparin els turistes fent-se selfies. Però la veritat és que no les tinc totes.

Francesc Burrull i Agustí Montal, president del Barça entre 1969 i 1977 Foto: Juan Miguel Morales

Navega per les etiquetes

AniversariHimneBarçaL'escut al pit

FEU EL VOSTRE COMENTARI