Inspirat per la magnífica aranya de llum que presideix la històrica sala La Paloma, Vinicio Capossela va oferir un dels seus millors concerts a Barcelona, ciutat que ha visitat en no poques ocasions. Alegres nadales i versions de swing italoamericà van fornir una vetllada que els seus seguidors no oblidaran.
Vinicio Capossela a La Paloma Foto: Adriana Calisaya
[Vinicio Capossela. La Paloma, Barcelona. 28 de novembre de 2024]
Dijous al vespre. El carrer Joaquim Costa del Raval de Barcelona, engalanat amb llumets del colors i gent que bada entre botigues d’espècies i verdures regentades per paquistanesos i parades de pizza al tall, recorda força el centre de Nàpols. Però aquí els motoristes van amb casc. En els bars d’aquest carrer no és estrany sentir parlar italià, però aquest dijous se sent més del que és habitual. La raó és que ben a prop
Vinicio Capossela actua un cop més a Barcelona. Una nova visita a la ciutat i la primera que fa a la històrica La Paloma, feliçment retornada per a la música i el ball.
Mentre la gent va entrant a La Paloma, el jove trio de
Giuseppe Gobbi va escalfant l’ambient amb el seu pop melancòlic (té algunes cançons emblemàtiques com la futbolístico-sentimental “Bologna merda”). Tot va bastant puntual, acaba l'actuació dels teloners i quan passen pocs minuts de les vuit apareixen els músics de
Capossela, cadascun vestit d’un color llampant: violeta, verd, groc, taronja… Els segueix al mateix
Vinicio, amb una americana llampant, botons tutti colori i un dels seus barrets impossibles.
Capossela fa uns quants anys que celebra un particular nadal al poble de Taneto di Gattatico, i enguany ha aprofitat la publicació d’un disc de temàtica majoritàriament nadalenca,
Sciusten Feste n. 1965 (Warner, 2024), per muntar una gira on busca la comunió amb els seus seguidors en base a una joia nadalenca eminentment laica, pràcticament pagana, encantadorament swinguejant.
La infantesa d’un fill d’emigrants del sud d’Itàlia a la gelada Alemanya, el gust pels crooners i entertainers que van unir melodisme italià i jazz als Estats Units i un antifeixisme festiu alimenten a parts iguals la proposta. El públic, com acostuma a passar amb
Vinicio Capossela, no oposa gaire resistència, i s’entrega sense condicions a l’imaginari i el discurs de l’artista des de bon començament.
Capossela no només domina l’art de canviar de barret i d’ulleres de manera incessant i inadvertida; també sap jugar amb les dinàmiques de l’escenari i les ganes de festa com molt pocs ho fan.
Entre la inicial “Bianco natale” –adaptació surfero-roquera de l’hiperexitosa “White Christmas”, d’
Irving Berlin– i el darrer bis amb el bolero “La canción de las simples cosas”–, van ser dues hores de festa i disbauxa, amb
Capossela fent de crooner i de mestre de cerimònies. Només hi va haver dos moments de pausa o recolliment: “Charlie (Christmas card from a Hooker in Minneapolis)”, adaptació d’una nadala estripada i jazzística de
Tom Waits, i “Conforto e gioia”, himne religiós publicat a l’Anglaterra de principis del segle XIX, que
Capossela rescata acompanyat per sons d’orgue i un sentit liturgic i terapèutic.
Tota la resta, festa. Festa i sàtira i discurs social. “Com pitjor estan les coses, més hem de festejar i estar junts!”, va exclamar en un moment donat el nostre artista. La seva anterior visita a Barcelona, al Teatre Grec de Montjuïc, va ser la nit anterior a la victòria de
Giorgia Meloni a les eleccions italianes. Ara
Meloni encapçala el govern italià i l’agenda de la ultradreta es va imposant per Europa. I
Capossela segueix oposant-hi entre somriures i cultura als seus concerts. A la nova gira, s’ha reservat una petita part dels concerts per disfressar-se de Sant Nicolau de Bari, un predecessor del Pare Noel destartalat i meridional que oficia un sermó carregat de dards i fletxes contra els poderosos actuals. És curiós com molts músics de fondària popular, com el genovès
Fabrizio de André o el nostre
Pau Riba, han expremut a fons la càrrega subversiva i poètica del Nadal més humil.
Vinicio Capossela a la sala La Paloma Foto: Adriana Calisaya
El Nadal de
Vinicio Capossela té crítica, té swing i té, per suposat, mambo. Entre les primeres peces que va fer va lligar els seus “Vodoo Mambo” i “Allora mambo” amb el cèlebre “Mambo italiano”, del 1954, versionada per mil genis com
Renato Carosone i ballada a cop de maluc per dives com
Sophia Loren. I al final, després d’una tronada i encantadora versió kitsch del “Tico Tico”, el més carnestòltic dels cantautors italians va encendre La Paloma amb el gran èxit de la seva joventut, el mambístic “Che cossé l’amor”.
La sentimentalitat i la introspecció va aparèixer en dues de les cançons que formen part del darrer disc de
Capossela, totes dues d’ambientació germànica: l’eixalabrada i circense “Sciusten Feste”, evocació de les festes de Nadal que el nen
Vinicio vivia i somiava a Hannover, i la cabaretera i kurtweilleriana “Dankeschoen / Grazieschien”, que va sonar amb aires de revista mentre uns globus gegants i vermells volaven entre l’audiència.
No es pot negar que el nostre barbut artista, recolzat en una banda vintage més que competent –corista, guitarra, bateria, contrabaix, saxo baix i saxo alt/clarinet–, es guanya el sou d’entertainer i xouman. Va posar-se una màscara de goril·la enmig de la marxa dixie de “Voglio essere come te” –que
Louis Prima interpretava a
El llibre de la selva de Disney–, va fer sonar les campanetes amunt i avall en una swingejant “Jingle Bells” i va organitzar trenets entre el públic invocant la màgia dels envelats i els balls d’orquestra.
Entregat al revival i el bon gust, va tornar a
Louis Prima per versionar l’atarantel·lada “Angelina”, també coneguda com a “Zooma Zooma”. Amb aquesta i altres peces explosives, com la pantagruelica “Agita” –d’un altre italoamericà,
Nick Apolo Forte– i la pròpia “Maraja”,
Capossela va escampar la joia per la històrica sala, culminant la nit amb la presentació dels músics mente sonava “Il friscaletto”, cançó popular que pren el nom d’un petit i simpàtic instrument sicilià de canya, que també és coneguda com “Eh cumpari” i que a la música catalana, amb el títol "Ei, company!" va popularitzar amb gran èxit
La Salseta del Poble Sec.
Va ser una gran festa de Nadal, ambientada amb algunes de les millors cançons que els emigrants italians a Nordamerica i els seus descendents van escriure per alleugerir penes a tots dos costats de l’Atlàntic. Comfort i joia. Mentre La Paloma es buidava, la parròquia comentava la jugada: a alguns els hauria agradat escoltar joies caposselianes que no van sonar: “Resta con me”, “Il ballo di San Vito”, “Con una rosa”… hauran d’esperar-se a la propera. Ei, company, no triguis en tornar.