El trenta-vuitè Tradicionàrius va alçar el teló el 10 de gener amb una producció especial: la revisió, amb nous músics, del concert Mar Mur, que quinze anys enrera s’havia presentat al mateix escenari. Cançons sobre les migracions i el Mediterrani a partir d’un so forjat, en bona part, entre les parets del CAT.

Helena Cullaré, Meritxell Lausuch, Toni Torregrossa i Alidé Sans Foto: Juan Miguel Morales

Cordes dobles de llaüts i mandocellos; vents de gralles i dolçaines, clarinets i tenores; guitarra i baix elèctrics, una bateria vigorosa, mig rockera mig ètnica, i el brunzit dens de la viola de roda envoltant veus projectades a l’aire i amb claredat, ara plana i ara melismada, però sense rastre de lirisme ni d’impostura. Al voltant de tota aquesta estètica sonora –que podríem associar a la riproposta, al folk mediterrani o a una cançó d’autor arrelada en l’arc coster que va de València a Nàpols–, hi ha una colla de músics que han construït i han fet perviure un so reconeixible. Una sonoritat entranyable que banya multitud de grans discos que han sabut fugir de la dictadura anglosaxona: d’Ulysse. Le second voyage (Al Sur, 1997), d’Eric Montbel, a Creuza de Ma (Ricordi, 1984), de Fabrizio de André.

És en aquesta lliga musical, persistent i refractària a les modes, on jugaven els enyorats Jordi Fàbregas i Maurizio Martinotti, i on juga també Toni Torregrossa. Amb els seus grups i amb diferents combinacions, van anar-se trobant i van fer junts alguns discos extraordinaris. Per exemple, el directe Folk nou (Tram, 1997), de Primera Nota i Urbàlia Rurana. O l'exquisit Territoris amables (Resistencia, 2002), d’Urbàlia Rurana i Maurizio Martinotti. També Pau i Treva (Ehtnosuoni, 2006), de Fàbregas, Martinotti, Torregrossa i el provençal Renat Sette. En aquest àlbum, el lletrista Joan Soler i Amigó va idear una sèrie de textos per ser cantats evocant les antigues assemblees medievals de Pau i Treva en un missatge de pau com més va més utòpic. Soler i Amigó va tornar a reunir-se amb ells uns anys més tard, aquest cop sense Sette, per construir un gran fris de cançons sobre les migracions, amb sensibilitat humanística i posant el focus en les dramàtiques morts al Mediterrani.

Marc Figuerola Foto: Juan Miguel Morales

Mar Mur es va enregistrar en disc (Temps Record, 2010), però no va tenir gaire recorregut ‘comercial’. Però ja hem dit que aquesta és una lliga que aposta més per la resistència que per les modes. I vet aquí que quinze anys després la nova direcció artística del Tradicionàrius –Andrea Moliner, Anaís Falcó i Manu Sabaté– ha apostat per inaugurar el festival fent memòria i traslladant al present aquell repertori i el seu missatge perfectament vigent.

Les lletres de Joan Soler i Amigó són intransferibles. Escrites per ser cantades en un català genuí i precís, farcides de girs populars, frases fetes, al·literacions sorprenents i referències literàries sense pedanteria, en la línia dels nostres millors lletristes: els josepmaries (Espinàs i Andreu). I la música, tres quarts del mateix: amb sabor i els peus a terra, són una mostra del talent compositiu de Fàbregas i Martinotti, dos músics intuïtius i pencaires que sovint van fugir del divisme per arromangar-se i dedicar-se intensament a la gestió i l’activisme.

Boris Pi Foto: Juan Miguel Morales

Els encarregats d’arranjar el repertori de nou van ser dos músics més joves que es coneixen bé la connexió CAT-Arsèguel: Marc Figuerola amb les guitarres i Boris Pi (fill d’un dels músics que participava al Mar Mur original, Paco Pi) a la bateria. Al seu costat, completaven la formació Helena Cullaré –tenora, gralla i flautí–, Meritxell Lausuch –clarinet i dolçaina–, Iu Boixader –baix elèctric i contrabaix– i Tóbal Rentero –llaüt i dolçaina–, i, com a cantant, l’aranesa Alidé Sans. Aquest va ser un dels encerts de la nova proposta: garantir més paritat de gènere a l’escenari que anys enrere i no mirar de replicar una veu, la de Jordi Fàbregas, que és insubstituïble. Millor escoltar com altres veus noves intepreten les seves cançons amb un aire diferent.

Després d’uns inicis una mica dubitatius, el concert va prendre volada amb l’aparició de Toni Torregrossa, que va cantar al costat d’Alidé Sans algunes de les cançons: l’havanera “El seu avi”; la rondallística “Tres a buscar fortuna” i, molt especialment “Fèieu ales dels rems”, una mena de poema mariner que plasma les angoixes i esperances de fan avançar les pasteres pel Mediterrani d’una manera senzillament corprenedora.

Mar Mur al Tradicionàrius 2025 Foto: Juan Miguel Morales

Com la veu de Fàbregas, la viola de roda de Maurizio Martinotti era un altre dels elements que més caràcter donaven al Mar Mur original. Evocant-lo, va pujar a l’escenari Eduard Casals per participar en un parell de peces. Entre altres, “Assaig de comiat a la plaça”, on Soler Amigó juga i capgira els coneguts versos d’Espriu: “¡Oh, que abatut estic en la meva vella i salvatge terra asprívola i que forçat em veig d’allunyar-men vers nord enllà, vers nord enllà!”. Segurament, quan la major part dels ‘èxits’ musicals que avui ens taladren per tot arreu ens sonin caducs, passats i fins i tot ridículs, aquestes cançons ens continuaran emocionant. I seguirem havent de suportar com els de sempre culpen de tot als migrants. M’hi jugo un pèsol.

Navega per les etiquetes

FolkMar MurTradicionàriusToni TorregrossaAlidé Sans

FEU EL VOSTRE COMENTARI