Pep Mirambell  

Els Jóvens han tornat com tornen els fantasmes. Sí, amics, al nou disc de Pep Mirambell (en el benentès que Pep Mirambell són Pep Mirambell i René Macone, també coneguts entre l'afició com els Lennon i McCartney de l’Alacantí) va aflorant, aquí i allà, l’enyorada presència i l’imaginari intransferible d’aquell grup genial que va travessar el cel de la nostra música com estel fugaç, entre l’octubre de 2017 i el novembre de 2019.

Ja ens havien avisat més d’un cop i més de dos. Que després de gravar Els Jóvens (El Niño de la Hipoteca, 2018) no podien fer res de semblant. I que si tornaven, seria d’una forma totalment diferent. Doncs bé, aquest dia ha arribat. Han tornat en la forma del cantautor Pep Mirambell, que fa temps va gravar un EP melancòlico-bucòlic –La Costa Blanca (Quimera Records)–, i que ara s’adscriu al pop espanyol, des d’una perspectiva més o menys irònica i esquerranosa i amb un disc titulat Pop Socialista Obrero Español (Produccions Sirvent Manchón). Aquest disc nou, que anomenarem PSOE, és com una sèrie de ninetes russes. D’entrada, costa d’entendre. Però a mida que el vas escoltant, es van destapant caixetes que n’amaguen altres de més menudes.

Hi ha cançons de pop rodones, pintades de colors tropicals, que es poden escoltar sense trencar-se el cap. Però hi ha també un discurs soterrat i poderós. Per exemple, al final de “José Luis y su guitarra + Bajón #203” va apareixent la melancolia i la melodia de la que va ser cançó emblema d’Els Jóvens –“Anís Tenis”–, i tot seguit irromp “Sayonara Sanvi”, on comprovem definitivament que en realitat res no s’ha mogut gaire. Allà segueixen Pep Mirambell i René Macone, a l’andana, amb els mateixos referents i les mateixes inquietuds. Ja ho cantava Mercedes Sosa: “Cambia lo superficial / Cambia también lo profundo / Cambia el modo de pensar / Cambia todo en este mundo (…) Pero no cambia mi amor / Por más lejos que me encuentre / Ni el recuerdo ni el dolor / De mi pueblo y de mi gente”.

A PSOE hi ha un joc de jos que es van desdoblant per universos paral·lels; un joc que es fa especialment evident en cançons com “El multiverso” –amb un clip on multitud de peps mirambells ascendeixen al cel mudant d’aspecte–. Diuen que el disc reflexiona sobre si es pot cantar en espanyol sense ser fatxa. Suposo que sí que es pot: allà estan Los Hermanos Cubero, per exemple. Ara bé, més enllà d'això, el que em sembla més guai del PSOE és que el vas escoltant i et vas adonant que és un disc valencià de dalt a baix, amb una identitat íntima i fonda, a prova de colonialismes. Avancen les cançons, el so es va fent tropical i la valencianitat es va menjant a l’espanyolitat. “Canto gris”, cançó anitVOX, arrenca com si fossin els Tam Tam Go de 1990, i la lletra és quasi perfecta: “Alzan sus antorchas españoles exaltados / recorren las calles / imponen su extraña ley / vieron mi guitarra / quizás ya me estén buscando / bona sort, companya, et promet que estaré bé”.

Aquí hi ha un joc galàctic molt més profund del que va fer al seu dia el fallit Ricardo Solfa quan Sisa va retirar-se. Perquè aquí hi ha un ‘pop espanyol’ que segueix un imaginari on manen de sotamà Remigi Palmero, Ovidi i Raimon. Mentre Mushka, Tyets, Figa Flawas i tants altres deixen que el castellà guanyi terreny impunement en les cançons del pop català per pur oportunisme, aquí hi ha un moviment invers que neda contracorrent: el català s’infiltra en les cançons del pop espanyol, amb un llenguatge ple de valencianades glorioses. Ben mirat, potser el nostre destí es camuflar-nos i fer veure que ens dissolem en una globalitat cada cop més agressiva. No és res de nou. Ja passa des de fa uns quants segles, i molt especialment al sud del País Valencià. La nit és llarga, però al final brilla el sol i ens trobem a Pep Mirambell cantant en un paradís artificial al costat de Palmer i Titana en l’impagable “Reggae del nàufrag”.

Dit tot això, encara espero que aquells jóvens tornen. No cal que es diguin Els Jóvens. Si ha passat molt de temps poden dir-se Els Madurs, o directament Els Vells. Aquí estarem esperant-los. Puc entendre que vulguen trencar esquemes i reinventar-se, o desintegrar el passat. Però tot i que ara hagin mudat en una mena de Nacho Vegas mediterranis, per mi i per dos o tres seguidors sempre seran la rondalla més xula de l’Alacantí. Hi ha un moment de PSOE en què diuen: “Potser algun dia ens tornem a presentar”. Ja ho han fet. A la seva manera, Els Jóvens han tornat fent un triple salt mortal amb tirabuixó.

Pep Mirambell presentarà PSOE el proper 14 de febrer al Harlem de Barcelona, dins del Barnasants.

Els Jóvens a la final del Concurs Sons 2017, a la Fira Mediterrània de Manresa Foto: Carles Rodríguez

Navega per les etiquetes

BarnasantsEls JóvensPep Mirambell

FEU EL VOSTRE COMENTARI