Timothee Chalamet, al film 'A Complete Unknown'-

La pel·lícula A Complete Unknown és una faula estilitzada. Un conte amb un decorat idealitzat: la Nova York folkie de començaments dels seixanta. I amb uns personatges més aviats plans: el patriarcal i idealista Pete Seeger i la seva abnegada esposa Toshy, la fada romànticament ingènua Joan Baez, el mànager murri Albert Grossman, el ‘germà gran’ Johnny Cash –borratxo però amb bon cor–, el fanàtic purista Alan Lomax... Ja té gràcia que el personatge que desprén més empatia, matisos i credibilitat sigui precisament el que no pot parlar i pràcticament tampoc no es pot moure: Woody Guthrie, escurant els seus darrers dies en un psiquiàtric de Nova Jersey. Entre tots ells, Thimotée Chalamet es passeja vestit com vestia el jove Bob Dylan i fent el seu posat de geni turmentat i incomprès. Si fem un pacte amb tots ells i ens entreguem a la història passarem una estona entretinguda, però poca cosa més. L’emoció, l'energia trasbalsadora, està en un altre lloc: es desperta en l'espectador quan sent les cançons que hi sonen… perquè li recorden les originals.

Crec que els biopics musicals mai no acaben de rutllar. La música de les bandes sonores contribueix poderosament a la màgia del cine com a part de l'engranatge, això està clar, però les cançons que ja han fet fortuna corrent arreu a través de la ràdio, els discos i els concerts tenen una força pròpia i intransferible de naturalesa pròpia. Tenen el seu propi centre gravitacional i el seu camp de joc previ, prou poderós. Sí que hi ha molt bons documentals sobre la música popular del segle XX, treballs sense ficció que analitzen i il·luminen amb talent la història; sobre Bob Dylan, els films de Pennebaker i de Martin Scorsese són de traca i mocador. Però els biòpics aspiren a l’impossible, volen aixecar un món paral·lel quan el món que ens ofereixen les bones cançons ja és paral·lel i autosuficient respecte les nostres misèries diàries. I a l’inrevés passa tres quarts del mateix: la gran aportació de Dylan al film Pat Garrett and Billy the Kid no és el seu simpàtic paper com a Alias, és la manera en què irrompen els cors de “Knockin’ on Heaven’s Door” en l’escena de mort crepuscular a la vora del riu. O sigui, la manera en què la cançó s'inserta en l'engranatge de sang i fetge ideat per Sam Peckinpah.

El viatge de l’heroi que Bob Dylan va fer des de Minnesota fins a Nova York, des del rock al folk i de tornada al rock, de “Song to Woody” a l’explosió elèctrica de “Like a Rolling Stone” entre multituds que el volien convertir en una estàtua, una icona, una foto fixa, s’ha analitzat del dret i del revés. Potser sigui una de les aventures musicals del segle passat més diseccionades i discutides. A Complete Unknown la recrea amb certa gràcia i llicències, imaginant com devien neixer les cançons més emblemàtiques del bard en els primers anys de la seva carrera.

Per exemple: la peça que sempre s’havia associat a la crisi dels míssils de Cuba, la tardor del seixanta-dos, era “A Hard Rain’s Gonna Fall”, però el film de James Mangold dibuixa un jove Dylan que, amb la seva capacitat per captar els signes dels temps i les tensioins ambientals, inspira la paranoia apocalíptica d’aquells dies i deixa anar “Masters of War”, escupint a la cara dels senyors de la guerra pràcticament per generació espontània.

Bob Dylan va construir aquesta cançó irada i actual sobre la melodia hipnòtica i l’estructura narrativa de la balada fantasmagòrica “Nottamun Town”, que sembla que podria venir de l’Anglaterra medieval, però també de més a prop, de les muntanyes Apalatxes i el segle XIX. Qui la va dur al món dels discos va ser precisament una gran sonadora del dulcimer dels Apalatxes, Jean Ritchie, que la va enregistrar amb una veu finíssima al disc Kentucky Mountain Songs (Elektra, 1954). El 1964, l’anglesa Shirley Collins en va fer una versió elegant amb el guitarrista Davy Graham. I els anglesos Fairport Convention hi van afegir harmonies corals i psicodèlia orientalista el 1969, més o menys en la mateixa temporada en què Bob Dylan emergia mudat amb una nova pell de cantautor country, després d’uns quants mesos desaparegut, i albirava el sol i l’horitzó de Nashville.

Navega per les etiquetes

Bob DylanA Complete Unknown

FEU EL VOSTRE COMENTARI