Se’ns han podrit els ulls
amb la carn dels morts de les cunetes
–els morts eren els nostres–.
I ara les nostres mans no s’atansen
cap a la llunyania.
Temps era temps herois forans sembraren a ca nostra
un verger d’esperança nodrit amb els seus cossos
–seus i nostres–.
Temps era temps terres llunyanes
acolliren la nostra malaurança.
Ara nosaltres forgem filats i alcem muralles,
les nostres cunetes són líquids cementiris
i l’ombra allargada de les guerres
llença els seus morts a l’arena
de les nostres platges.
Cap boca per reclamar els seus ossos,
cap epitafi per a la nostra vergonya.
Temps era temps la mort condecorava les trinxeres,
avui encalça l’últim cau de la innocència.
Temps era temps herois forans vingueren a ca nostra.