Deixa’m que et pense, que t’invente; deixa
la porta oberta, amor, tota la casa,
deixa obert el balcó sobre la plaça,
deixa el colp dels geranis en la reixa.
Si el rossinyol, en els llorers, es queixa,
si el vent els fulls del calendari passa,
la llima en l’alacena dins la tassa,
la lluna sempre lluna i la mateixa...
Deixa’m que et mire com volia abans,
deixa’m que et mire sense dir-te res
des del cap, des dels peus, fins a les mans.
Per a mirar-te sense més ni més,
trie els silencis i m’agraden grans,
i els faç estelles amb el bes, després.
Hi ha electricitat, com hi ha uns requeriments
a un ordre, hi ha clàusules vigents i inabatibles,
com hi ha espases llarguíssimes i hi ha cossos inermes,
causes indefensables, i hi ha plaers només,
com hi ha el goig, absolut, que encara es perpetua
i hi ha els actes que moren ràpidament on naixen,
com hi ha un cel i un infern dirimint tots els plets.