Estrenem el nou disc dels valencians, 'Oh, germanes!'

 
"Qui t'estima": "És una peça de pop immediat amb base trencada i fugues a la psicodèlia que narra la redempció espiritual d’una protagonista acostumada a una vida d’abusos i humiliacions. Algú que encara no ha descobert una veritat elemental: qui t’estima et fa riure, no patir".

 

"Les dones": "Basada en un relat homònim de Ray Bradbury, parla en clau de soul psicodèlic de la tendència masculina a sublimar la feminitat. Els homes ens aferrem a raons quadriculades per intentar entendre el món i atorguem a les dones poders demoníacs que en el fons només parlen de la nostra pròpia discapacitat emocional. Cors de sirena, phaser a dojo i producció de luxe de Paco Loco per a un dels temes més intensos del disc i dels que ens sentim més satisfets".

 

"La gràcia que tens quan camines": "És una alenada pop d’agraïment a la vida. A base de mellotron, loops de veu, solos de fuzz àcids com la llima i harmonies etèries, donem la benvinguda a un dia assolellat abans que la bateria ens empenyi a caminar".

 

"Bruixa, bruixa (al·leluia)": "Parla d’una pèrdua i vol ser un cant al misteri del ventre femení, capaç d’engendrar nius i cementeris. Soul lent i eròtic, amb bateria profunda, baix esguitat de fuzz i secció de cors femenins, una vegada més, de les nostres amigues (i germanes) Las Reinas Magas [grup teatral que col·labora a les veus] al clímax".

 
"La nit era un cavall fosc": "Retem un homenatge a la figura de la poeta Sylvia Plath. És una cançó de paisatge, pop somiador de guitarres humides, per narrar un viatge èpic cap al fons de la nit de l’ànima".

"A Eunice": "És un petit poema musical en homenatge al geni de Nina Simone. De nou el soul i la psicodèlia ens serveixen de fons per articular un tema de pop intens, farcit de reverb i efectes de fantasia a la part intermèdia".

 

"Convencionals": "Des de l'enèrgica entrada fins als compassos finals amb flaire de funk, és el tall més contundent i directe del disc. En clau poètica confessional, però sense renunciar a la ironia i a l’autoparòdia, la cançó parla de l’amor més enllà de l’enamorament. D’aquell moment en la vida de tota parella en què els seus membres comencen a semblar-se massa al tipus de persones que algun dia van prometre no ser, dirigits per la convencionalitat de les seves rutines i pel pes dels anys".  

 
"El meu amor es diu Dolors": "És una declaració d’amor apassionada en clau de soul. A través d’un joc d’antònims, els versos reconeixen la capacitat de la persona estimada per bascular entre la fermesa i la suavitat, joc de contraris que traslladem a les dinàmiques canviants de les interpretacions vocals".

 
"Pel jardí de les espines": "Ens empeny a un ball lent i eròtic per acabar revelant un missatge terrible transmès amb veus etèries: els homes quan estimem arrenquem les flors dels jardins. Els versos són un exercici d’acceptació i penediment de la condició massa vegades destructiva del mascle, que confon el coneixement i l’amor amb la possessió. Sis minuts de pop sensual amb aires de soul que esdevenen un jardí en el seu clímax esguitat de cors femenins, abans que el solo de guitarra trepitgi totes les flors".

 

"La reina de l'oceà": "Una terrorífica cançó de bressol amb el drama del Mediterrani com a teló de fons. Només guitarra elèctrica i veu, per fer arribar per la via de la cruesa emocional la que considerem la lletra més potent del disc".