La revista digital setmanal d'Enderrock
- 16
'L'ànsia que cura' és una revolució contundent, senzilla i optimista
Mishima
cançó per cançó
El grup barceloní Mishima presenta el seu setè disc, 'L'ànsia que cura', amb un nou plantejament estilístic i un canvi radical de productor. En lloc del mestratge del gadità Paco Loco, present als últims tres àlbums, el quintet pop ha gravat amb l'alemany Peter Deimel, hereu i amic de l'òrbita punk de Steve Albini, al Black Box Studio a la regió francesa d’Anjou. En aquest article el cantant, compositor i lletrista David Carabén repassa l'univers de les dotze noves cançons de Mishima.
Text: Helena Morén Alegret. Foto: Albert Polo
“La brisa”: “És una cançó sobre com acceptem el canvi permanent, que no sempre és benvingut. Hi apareix la frase que titula el disc, i que parla del fet de convertir la necessitat en virtut, l’ànsia en una solució. Si estàs ansiós, tens ànsia de què? De viure, riure, de música, de passar-t’ho bé, de ser feliç, de restablir tots els equilibris que hem perdut, que es faci justícia. I alhora t’adones que aquesta ànsia, de la qual et podries queixar, és la que et fa viure. Per tant, és una cosa que cura, és guaridora, et permet sentir que estàs viu”.
“Mai més”: "Va d'aquesta sensació estranya de dedicar-te exclusivament a la música, en un país com el nostre, on per una banda et sents un pària de la societat i per l'altra un privilegiat. Sempre tens un punt de desplaçament, la gent no considera que el que tu fas sigui feina, i al nostre país tampoc no t’ho reconeixen econòmicament com si fos feina [somriu]. Però també és aquesta sensació de terreny recentment guanyat, conquerit. Vaig deixar la feina fa quatre anys i voldria no tornar a treballar com llavors. Canto ‘No vull tornar a treballar mai més’, tot i que segurament treballo amb més intensitat que abans".
“El corredor”: "Parteix d’'Ull salvatge', una cançó on intentava descriure la persona que jo estimo, la bellesa en una cosa que és bonica. I en la conversa telefònica, a 'El corredor' estic comentant una cançó que és teva i meva, perquè estic compartint, la gent la canta, se la fa seva i vibra. Parlo de com una intimitat, aquesta cançó, ha passat a ser compartida per tothom, i que és una meravella poder anar de gira, dedicar-te a la música i que això pugui passar. I també parla del país on vius. L'espai on Mishima ha estat feliç és aquest país amb el mar al costat, són els Països Catalans en realitat".
“El paradís”: “Tot l’àlbum va sobre idees del paradís. A 'El corredor' és el paradís que tenim com a grup o que tinc jo com a músic, que la gent em permeti fer de músic, el paradís de no treballar, el paradís posat en perill que és el de 'La brisa'... En aquest cas era jugar amb les imatges prototípiques que tenim o que ens han transmès l’església, o la nostra cultura, que és aquesta idea que el paradís és un lloc exòtic. Coincideix bastant amb les imatges que tenim del segle XIX, d’Orient, la desinhibició sexual i a l’hora de consumir drogues... Tot el disc juga amb aquesta frontera del que són els nostres somnis".
“Mentre floreixen les flors”: "La meva intenció era escriure sobre la idea de paradís, i vaig mirar d'escriure-la com ho han fet tradicionalment els cantautors o els trobadors, que intenten parlar de l’actualitat. Primer vaig escriure una cançó que em va sortir massa de crònica dels fets a Lampedusa, una mica com el Bob Dylan parlant del boxejador Rubin Carter a 'Hurricane', de la qual després van fer la pel·lícula. Era un estil massa allunyat del que jo faig, i per això la vaig descartar. Llavors vaig trobar la manera d’enfocar el tema, en un poema que parlava sobre un quadre, La caiguda d’Ícar, de Brueghel el vell. El poeta anglès Wystan Hugh Auden, quan va veure el quadre va escriure una cosa tan collonuda com ‘The old masters: how well they understood Its human position’ ('els vells mestres: com en sabien de com anaven les coses'). Mentre està ofegant-se Ícar, el pagès està llaurant el camp. Auden flipa amb el quadre al poema Museé des Beaux Arts, amb com ells sabien veure com totes les coses es giren ociosament respecte al desastre. La vida funciona així: 'How everything turns away quite leisurely from the disaster’. És la cançó del disc que té més capes de significat...".
“La teva buidor”: "Té una certa relació amb l’anterior per la temàtica, segurament. L’origen d’aquesta cançó és en un documental que vaig veure sobre la idea que el desert va canviant. Allà te’n vas a dormir a l’hotel, i quan tornes al desert veus que el mateix lloc ha canviat. Està format de mil milions de milions de grans de sorra que van movent-se de lloc, tot va mutant. I jugava amb la idea que el món està fet de les mateixes coses, de no-resos".
“Ja no tanca els ulls”: "Volia fer una cançó sobre accidents. Sé que és una temàtica utilitzada per molta gent del pop-rock, i em vaig decidir a fer-la, igual que us he dit que no havia fet cap cançó sobre actualitat. La pel·lícula Crash és un referent en aquesta cançó, i també la manera com el pop ha tocat el tema dels accidents, o David Lynch en el cinema: en el moment gloriós de joventut, en el moment àlgid, quan ets adolescent i ja tens un primer punt d’independència, d’autonomia, perquè ja tens cotxe, en una nit estelada... en el zènit de la teva vida, et mors. És aquesta idea de paradís perdut, també".
“Despertar amb caiguda”: "Jo ja fa uns quants discos que demano als membres de Mishima que preparin temes instrumentals, perquè crec que la meva veu i la densitat de moltes de les lletres de vegades necessiten cortines que passin... És del Marc Lloret, que n’ha fet molts altres, però aquest m’agrada moltíssim".
“Aquí hi va un do”: "Vaig intentar fer una cançó que sonés molt clàssica, una cançó romàntica sentimentaloide, com si fos un estàndard de jazz, els que cantava Chet Baker... Vaig intentar que tingués una melodia molt agradable, senzilla, sentimental i romàntica, d’una aparent senzillesa, però que l’estructura, l’harmonia, fos elaborada".
“Els vells hippies”: "És més del mateix que comentava... Tot el disc parla dels paradisos, doncs aquesta cançó parla de l’amor lliure o del hippisme, que era una possibilitat de paradís a l’època, allò de passar de tot, de tots els constrenyiments materials i de les nostres obligacions i fem el paradís aquí mateix, l’amor lliure! I per cantar sobre això estava molt bé, amb tot l’humor, crear aquesta diàleg d'aquest personatge que se sent amenaçat per un vell hippy: l’amor lliure existeix o no existeix? Havia de caricaturitzar aquest personatge que té un sentiment de propietat cap a la seva dona i es veu desafiat per un vell hippy, i que es veu com un reaccionari. Però d’altra banda també és una reflexió sobre què hi ha de lliure en l’amor. L’amor és la negació de la llibertat... És el compromís, la dependència, crear un lligam amb una altra persona. Hi ha una part d’hipocresia... És el que diu ell, hi ha hipocresia en aquest amor lliure perquè el que els passa als vells hippies és que van calents".
“Llepar-te”: "Estàvem parlant de masculinitats fortes o reaccionàries, doncs llepar-te podria ser una nova fase dins la sexualitat occidental. És una manera de viure la sexualitat diferent, no només de penetrar-te. Però és clar, és una cançó pop, sí, de celebració del paradís en la sexualitat. Totes les cançons del disc tenen la capacitat de parlar dels límits del paradís, doncs aquest n’és un. I és una cançó que va cap amunt, sí".
“L’element del paisatge”: "De vegades les coses han canviat sense que tu te n'adonessis. A mi m’agrada molt subratllar aquests aspectes, ja ho feia a la cançó del Trucar a casa..., amb 'El record que no has triat', on també jugava amb aquesta idea de com funciona la memòria, que no és tant que la convoquis, com que t’apareixen els records. És la idea que la memòria funciona com un motor propi que et va proposant records, i no pas com aquella imatge de quan ets un iaio i comences a recordar la teva vida. Els canvis en la vida funcionen de la mateixa manera, sense adonar-te'n, alguna cosa ha canviat".