Els llargs aplaudiments carregats d'emoció han estat els grans protagonistes de "L'últim combat" d'Obrint Pas dalt dels escenaris. Un combat que s'ha allargat durant els darrers mesos amb la voluntat que tots els còmplices dels seus vint anys d'història en fossin partícips, i que va culminar amb tres nits al Teatre Principal de València. Nits de conquesta, amb la victòria guanyada dies ençà. "València perd la por", encertava Roger Palà posant títol a la seva crònica dels fets.

I és que la darrera parada, la de dissabte 24 de maig, va ser apoteòsica. No és un adjectiu triat a la babalà. Una apoteosi és una deïficació d'un mortal, i els que hi érem vam viure la divinització d'unes cançons que ja són de culte, en aquella accepció que fa referència a allò propi de la cultura, de la nostra cultura. També va ser apoteòsic perquè s'hi va produir l'exaltació d'un ideal comú, els fruits d'una llavor que Xavi Sarrià, Miquel Gironès, Miquel Ramos i Robert Fernández fa molts anys que han estat sembrant a les places. Les que cadascú de nosaltres recordem "Si tanque els ulls".

Obrint Pas ha aconseguit fer-nos sentir a tots "Del sud", i és per això que van convertir en una festa popular el seu darrer concert; una festa on no van faltar els convidats: tant les seves veus referencials (parlem de Pep Gimeno 'Botifarra', Miquel Gil, Mara Aranda, Al Tall) com els seus companys generacionals (Borja Penalba, els músics de l'ESMUC, l'Orfeó Universitari, el guitarrista Paco Costa, dolçainers i tabalers d'arreu del País Valencià...), a més del futur del seu País Valencià, representat en aquest cas per la Coraleta de la Societat Coral el Micalet. I per fer la festa més grossa no hi van mancar les tradicions del carrer, l'actuació de les muixerangues d'Algemesí i de València i del grup de danses d'Ontinyent, "Amb la teua gent".

Amb les dificultats que suposa actuar en un últim concert, fent néixer les notes més enllà dels nusos a la gola i les llàgrimes més o menys retingudes, Obrint Pas va fer sobreeixir el "Coratge" per encendre de nou "La flama" durant les tres hores que va durar el concert. Així van provocar entre els assistents aquella estranya dicotomia de la tristesa del comiat i la felicitat de sentir-se'n partícips. El públic en va sortir exultant, extraordinàriament content d'haver viscut aquesta història en primera persona. I tristos d'un adéu esperançat. Obrint Pas han acabat fent explícita l'esperança de la porta oberta: d'un possible retorn sense data ni lloc, però que s'ha convertit en l'antídot per fer més fàcil l'adéu... que s'ha convertit en un a reveure.

Ha arribat el dia, "I si demà no tornara". I dins el cotxe a tot drap no para de sonar "La vida sense tu".

Gràcies.