El music barceloní Jofre Bardagí és un serratià convençut, que ha mamat les cançons de Joan Manuel Serrat des del bressol i es pot dir que formen part del seu ADN artístic i vital. És un profund coneixedor de la seva obra i ha enfocat la gravació d’un doble àlbum –el que ens ocupa és el segon– des del respecte, l’admiració i l’autoexigència. No parlarem de la selecció de cançons perquè el repertori del Noi de Poble Sec és tan impressionant que val aquesta selecció com en valdrien altres d’alternatives. De fet, el mateix Bardagí lamenta haver hagut de deixar fora algunes peces importants. El disc està ben fet, amb gust, bons arranjaments i una interpretació de qualitat, tant en el gruix de l’obra cantada pel mateix intèrpret com per part dels col·laboradors –Ginestà a “Plany al mar”, Depedro a “Hoy puede ser un gran dia”, Sole Giménez a “Es caprichoso el azar” i el seu grup Glaucs original a “Menuda”–, que arrodoneixen un treball que, sens dubte, plaurà molt als fans de Serrat. Tot això, que és el principal valor que aporta la revisitació, és alhora també un petit hàndicap, ja que Jofre Bardagí no ha posat distància amb l’homenatjat. No ha capgirat els temes i els tracta gairebé amb veneració, com si una mala manipulació li pogués explotar a les mans o, pitjor, pogués decebre l’autor.