L'inquietant músic rossellonès Pascal Comelade i l'inclassificable pioner Pau Riba han unit per primera vegada els seus universos creatius en un projecte artístic i creatiu d'arrel galàctica anomenat 'Mosques de colors' (DiscMedi, 2013). Un disc amb deu cançons noves i una versió rockera del mític "Taxista" –inclòs a l'encara més mític 'Dioptria' (Concèntric 1969-70)– que han trobat el punt just d'alquímia, entre l'àngel lletrístic de Riba i el minimalisme sonor de Comelade. 

TEXT: Helena Morén Alegret. FOTOS: Juan Miguel Morales / Carles Rodríguez

L'origen del títol el desvetlla Pau Riba: "Vam estar una bona estona 'mosquejats' perquè no teníem cap títol per al disc. A última hora vam decidir que publicaríem el disc sense títol. Però llavors va aparèixer una mosca i vam dir: ‘Mosques de colors’. I al Pascal li va agradar. I és una sort, perquè a ell no li agrada mai el que jo dic... No li agraden ni les meves frases, ni els meus títols, ni les meves lletres, ni res...". I Pascal Comelade respon a la punxada de Riba: "El que passa és que en Pau volia posar com a títol ‘Així comme ça’, però en francès fonèticament sona com ‘On chie comme ça' (‘Es caga d’aquesta manera’). Del verb ‘chier’, cagar. I no podia ser, no podia ser...".

Un a l'altre es declaren enamorats com a parella per fer aquest primer disc junts. De fet, l'autor de "Noia de porcellana" en confessa la gènesi: "Abans de decidir-nos a ser nòvios, vam estar flirtejant durant un temps [riu]. Al principi el que semblava que ens estàvem proposant l'un a l’altre era fer un disc de versions meves i d’ell, però al final això va canviar, i només hem mantingut com a record d’aquella primera idea la cançó “Taxista” (tema extra al final del disc). Ho hem fet perquè pensem que és un tema de rabiosa actualitat: parla de l'atur. I el vaig fer en un temps en què no es deia ni atur. Dels aturats se'n deia ‘plegats de mans’. Ara cada dia hi ha més plegats de mans...".

I és que, malgrat el joc i les bromes, Comelade s'ha pres molt seriosament el disc. Un cop escoltat, només queda subscriure el que afirma: "Jo vaig enviar unes bases de piano a en Pau. Volia anar cap a l’espina de la cançó, poca cosa, que no vol dir minimalisme. Era el piano amb una melodia, text, melodia de veu i quasi res més". Finalment, al disc hi sonen peces memorabilíssimes com les tan íntimes "Ha passat un àngel" o "Els teus somriures" i les irreverents i divertides "La bruixa del matí" o "Virtuosa harmonia". Beneït el dia, doncs, en què Pascal Comelade va dir a Pau Riba al restaurant L'Antic Forn del carrer Pintor Fortuny de Barcelona: "Pau, t'enviaré unes pianades".