La revista digital setmanal d'Enderrock
- 513
Repassem cadascun dels temes del nou àlbum del músic de Flix Xarim Aresté
'Un idioma nou' de Xarim Aresté, cançó per cançó
El músic de Flix Xarim Aresté ha descobert el seu vuitè llarga durada, Un idioma nou (RGB Suports, 2024). Un treball de 12 temes que pivoten en el rock i en metàfores i al·legories naturals per reflexionar i criticar certs aspectes de la societat. Escoltem i desgranem, cançó a cançó, concepte a concepte, Un idioma nou
Text: Redacció. Fotos: Michal Novak.
1. “La barca”
“La cançó és una metàfora de la consciència de l’ésser humà. Al món hi arribem sols, i també en marxem totalment sols. Ens podem unir i relacionar amb la resta de persones, però sempre des d’una intimitat inviolable", resumeix el músic.
2. “Mai més”
“La cançó transmet que cadascú té el seu punt de vista i les seves prioritats, que són diferents de la resta. El que per a mi és important per a un altre pot no ser-ho, perquè probablement dona importància a altres coses. Amb els profetes passa el mateix, cadascú té els seus. No reivindico ni parlo de ningú en concret. M’han arribat a preguntar si em referia al president Carles Puigdemont, però no va per aquí”, assegura Aresté. De la referència a E.T. del videoclip, explica que va ser una idea del director del vídeo Miki Martínez, però que el va convèncer: “L’acció de plantar-nos i de dir prou a la vida és fruit d’un diàleg intern que prové de la nostra pròpia consciència. I el personatge d’E.T. em sembla una metàfora preciosa de la consciència, perquè és innocent, no parla i només observa.”
3. “Sense eix”
La dispersió o les 'voltes sense eix' són el tema central d'una de les cançons més reposades del disc. Una peça que acaba amb un solo de trompeta que recorda l'outro d'aquella obra mestra de Ses entranyes que va ser "Ja no hi ets".
4. “Un idioma nou”
“La humanitat està assistint a la revolució de les màquines i la tecnologia, que ho està canviant tot i que es pot equiparar amb la mateixa revolució industrial. I, en aquest context, ha sorgit l’idioma nou de les màquines. Tinc la sensació que gastem molta més energia intentant conèixer el llenguatge per comunicar-nos amb les màquines que no pas intentant conèixer-nos a nosaltres mateixos com a humans. Ara que hem vist què és la màquina i què pot fer, hauríem de fixar-nos més clarament en quina és la nostra dimensió humana, aquell punt en el qual la màquina no pot arribar i en què, per tant, resulta totalment imprescindible que existeixi el component humà. I, per a mi, aquest també és un idioma nou”, analitza el de Flix, que afegeix: “estem infravalorant la nostra pròpia experiència humana. Quan miro al meu voltant veig que tothom està perdudíssim, que ningú no està bé. És com si els humans fóssim uns desconeguts per a nosaltres mateixos. Tenim un gran enrenou dins el cap, dins la panxa i dins el cor. No sabem com gestionar-ho, i per això busquem constantment distraccions que ens ajudin a oblidar la realitat. Crec que hem d’aprendre a relacionar-nos i a connectar amb nosaltres mateixos. I per això ens cal aprendre a reconèixer el nostre propi idioma matern i corporal.”
5. “Les regnes”
Interludi acústic del disc en què Xarim Aresté empra veu i guitarra per situar-nos arran del canyissar i fer-nos navegar en metàfores que apel·len als cavalls salvatges stonians, a desitjos de llibertat i a les pedres dylanianes que trobem enmig del camí.
6. “Diamants”
Una cançó que posa un mirall davant la societat, i en retorna una imatge caòtica, de presses i modes que alguns persegueixen buscant fama o reconeixements. “Hi ha els que no dormen pensant en demà i els que viuen atrapats al passat (...) hi ha els que van rere empremtes”. Davant d’això, Aresté diu clar on se situa ell en tot això: “Jo seguiré buscant diamants on els he trobat sempre, entre les runes de mi mateix, allà on tot és tan tendre”.
7. “La cosa més simple”
Amb canvis de ritme i ple de contrastos, Aresté va a l’essència de tot amb aquesta cançó. Busca allò més simple, bo i dolent, que al final ens uneix i ens defineix a tots arreu del globus. “Soc un organisme. Faig malabarismes amb tot l’amor del món. La cosa més simple uneix a tot el món”, conclou a la cançó.
8. “Nassos de paper”
Una de les cançons més rodones del disc. Sota la veu i els rascats rockers, el jazz impregna bona part de la cançó gràcies a les harmonies pròpies d'aquest gènere. Un tractat sobre la veritat i la mentida i la fugacitat del temps vestit amb un mig temps que troba espais per al piano de Ricard Sohn i la trompeta ensordinada de Pep Garau, que a poc a poc muten del blues cap a una sonoritat atonal per després retornar als arpegis bluesers d'aroma a Creedence Clearwater Revival.
9. “Des d’aquí veig ca teu”
Una mena de malson de tall dilanià en què, com si fos Dante baixant a l’infern, explica una història d’ensopegades amb diversos personatges que són un reflex de certs funcionaments nocius de la societat. Fins a acabar en un final tràgic però il·luminat, quan el protagonista, crucificat, té una revelació i descobreix com “l’amor és lo contrari que la por”, com ja li havia insinuat Sant Agustí en dir-li que la clau per sanar és estimar.
10. “Lo galatxo”
Es tracta d’un blues instrumental, tocat amb la tècnica de l’slide guitar, que acaba donant pas a “Canta, cadernera”, una cançó amb un aire flamenc que també juga amb els registres sonors de la cobla catalana. “Considero que ‘Lo galatxo’ s’acosta més a una jota que no a un blues pròpiament dit”, matisa Aresté sobre aquesta composició. Etiquetes al marge, el pensament del músic flixanco té tot el sentit del món quan es refereix a les músiques d’arrel popular. La jota n’és una, i el blues n’és una altra. “En realitat, en termes geogràfics els catalans estem molt més a prop del blues original que no pas els Estats Units. El blues ve de l’Àfrica, i tinc la sensació que la llavor que tenim al nostre país és prèvia a la nord-americana. El nexe que tenim amb el blues hauria de ser cronològicament anterior al viatge del blues cap a Amèrica”, sentencia Xarim Aresté.
11. “Canta, cadernera”, amb Pol Batlle i Rita Payés
Amb uns arpegis seductors, aires flamencs, i a tres veus —se li sumen, a Aresté, Pol Batlle i Rita Payés, que també hi posa trombó—, el tema entona una mena de súplica a la cadernera, perquè canti “a les flors i les llavors que sense obrir-se s’han marcit”. La lletra, a més, deixa anar màximes tan potents com “per la bellesa i pel dolor que, de vegades, semblen la mateixa cosa”.
12. “La riuada”
“Tot el disc conté referències a la natura, perquè les seves lleis són immutables. Sempre que la poesia ha volgut dir alguna cosa que fos certa ha fet analogies amb la natura. Tot el cicle de la vida humana, totes les voltes que podem fer com a humans, la naturalesa les fa constantment davant mateix dels nostres nassos. Cada dia neixen flors i es moren. La naturalesa és un canvi constant, i crec que com a humans ens hi hauríem d’emmirallar”, opina el músic. La lletra es basa en dos versos, que va repetint hipnòticament. El vers “‘S’ho ha endut la riuada’ es refereix a tot allò que donem per fet però que al final acaba no sent cert”, explica. L'altre és "Res no és com jo creia": “Adonar-nos que estem equivocats és l’origen de la ciència. Quan deixem de donar res per cert, entrem en un estat de perplexitat que alhora és una porta cap al saber.”
2. “Mai més”
“La cançó transmet que cadascú té el seu punt de vista i les seves prioritats, que són diferents de la resta. El que per a mi és important per a un altre pot no ser-ho, perquè probablement dona importància a altres coses. Amb els profetes passa el mateix, cadascú té els seus. No reivindico ni parlo de ningú en concret. M’han arribat a preguntar si em referia al president Carles Puigdemont, però no va per aquí”, assegura Aresté. De la referència a E.T. del videoclip, explica que va ser una idea del director del vídeo Miki Martínez, però que el va convèncer: “L’acció de plantar-nos i de dir prou a la vida és fruit d’un diàleg intern que prové de la nostra pròpia consciència. I el personatge d’E.T. em sembla una metàfora preciosa de la consciència, perquè és innocent, no parla i només observa.”
3. “Sense eix”
La dispersió o les 'voltes sense eix' són el tema central d'una de les cançons més reposades del disc. Una peça que acaba amb un solo de trompeta que recorda l'outro d'aquella obra mestra de Ses entranyes que va ser "Ja no hi ets".
4. “Un idioma nou”
“La humanitat està assistint a la revolució de les màquines i la tecnologia, que ho està canviant tot i que es pot equiparar amb la mateixa revolució industrial. I, en aquest context, ha sorgit l’idioma nou de les màquines. Tinc la sensació que gastem molta més energia intentant conèixer el llenguatge per comunicar-nos amb les màquines que no pas intentant conèixer-nos a nosaltres mateixos com a humans. Ara que hem vist què és la màquina i què pot fer, hauríem de fixar-nos més clarament en quina és la nostra dimensió humana, aquell punt en el qual la màquina no pot arribar i en què, per tant, resulta totalment imprescindible que existeixi el component humà. I, per a mi, aquest també és un idioma nou”, analitza el de Flix, que afegeix: “estem infravalorant la nostra pròpia experiència humana. Quan miro al meu voltant veig que tothom està perdudíssim, que ningú no està bé. És com si els humans fóssim uns desconeguts per a nosaltres mateixos. Tenim un gran enrenou dins el cap, dins la panxa i dins el cor. No sabem com gestionar-ho, i per això busquem constantment distraccions que ens ajudin a oblidar la realitat. Crec que hem d’aprendre a relacionar-nos i a connectar amb nosaltres mateixos. I per això ens cal aprendre a reconèixer el nostre propi idioma matern i corporal.”
5. “Les regnes”
Interludi acústic del disc en què Xarim Aresté empra veu i guitarra per situar-nos arran del canyissar i fer-nos navegar en metàfores que apel·len als cavalls salvatges stonians, a desitjos de llibertat i a les pedres dylanianes que trobem enmig del camí.
6. “Diamants”
Una cançó que posa un mirall davant la societat, i en retorna una imatge caòtica, de presses i modes que alguns persegueixen buscant fama o reconeixements. “Hi ha els que no dormen pensant en demà i els que viuen atrapats al passat (...) hi ha els que van rere empremtes”. Davant d’això, Aresté diu clar on se situa ell en tot això: “Jo seguiré buscant diamants on els he trobat sempre, entre les runes de mi mateix, allà on tot és tan tendre”.
7. “La cosa més simple”
Amb canvis de ritme i ple de contrastos, Aresté va a l’essència de tot amb aquesta cançó. Busca allò més simple, bo i dolent, que al final ens uneix i ens defineix a tots arreu del globus. “Soc un organisme. Faig malabarismes amb tot l’amor del món. La cosa més simple uneix a tot el món”, conclou a la cançó.
8. “Nassos de paper”
Una de les cançons més rodones del disc. Sota la veu i els rascats rockers, el jazz impregna bona part de la cançó gràcies a les harmonies pròpies d'aquest gènere. Un tractat sobre la veritat i la mentida i la fugacitat del temps vestit amb un mig temps que troba espais per al piano de Ricard Sohn i la trompeta ensordinada de Pep Garau, que a poc a poc muten del blues cap a una sonoritat atonal per després retornar als arpegis bluesers d'aroma a Creedence Clearwater Revival.
9. “Des d’aquí veig ca teu”
Una mena de malson de tall dilanià en què, com si fos Dante baixant a l’infern, explica una història d’ensopegades amb diversos personatges que són un reflex de certs funcionaments nocius de la societat. Fins a acabar en un final tràgic però il·luminat, quan el protagonista, crucificat, té una revelació i descobreix com “l’amor és lo contrari que la por”, com ja li havia insinuat Sant Agustí en dir-li que la clau per sanar és estimar.
10. “Lo galatxo”
Es tracta d’un blues instrumental, tocat amb la tècnica de l’slide guitar, que acaba donant pas a “Canta, cadernera”, una cançó amb un aire flamenc que també juga amb els registres sonors de la cobla catalana. “Considero que ‘Lo galatxo’ s’acosta més a una jota que no a un blues pròpiament dit”, matisa Aresté sobre aquesta composició. Etiquetes al marge, el pensament del músic flixanco té tot el sentit del món quan es refereix a les músiques d’arrel popular. La jota n’és una, i el blues n’és una altra. “En realitat, en termes geogràfics els catalans estem molt més a prop del blues original que no pas els Estats Units. El blues ve de l’Àfrica, i tinc la sensació que la llavor que tenim al nostre país és prèvia a la nord-americana. El nexe que tenim amb el blues hauria de ser cronològicament anterior al viatge del blues cap a Amèrica”, sentencia Xarim Aresté.
11. “Canta, cadernera”, amb Pol Batlle i Rita Payés
Amb uns arpegis seductors, aires flamencs, i a tres veus —se li sumen, a Aresté, Pol Batlle i Rita Payés, que també hi posa trombó—, el tema entona una mena de súplica a la cadernera, perquè canti “a les flors i les llavors que sense obrir-se s’han marcit”. La lletra, a més, deixa anar màximes tan potents com “per la bellesa i pel dolor que, de vegades, semblen la mateixa cosa”.
12. “La riuada”
“Tot el disc conté referències a la natura, perquè les seves lleis són immutables. Sempre que la poesia ha volgut dir alguna cosa que fos certa ha fet analogies amb la natura. Tot el cicle de la vida humana, totes les voltes que podem fer com a humans, la naturalesa les fa constantment davant mateix dels nostres nassos. Cada dia neixen flors i es moren. La naturalesa és un canvi constant, i crec que com a humans ens hi hauríem d’emmirallar”, opina el músic. La lletra es basa en dos versos, que va repetint hipnòticament. El vers “‘S’ho ha endut la riuada’ es refereix a tot allò que donem per fet però que al final acaba no sent cert”, explica. L'altre és "Res no és com jo creia": “Adonar-nos que estem equivocats és l’origen de la ciència. Quan deixem de donar res per cert, entrem en un estat de perplexitat que alhora és una porta cap al saber.”