Després de participar en la primera temporada d’Eufòria, la cantant i ballarina Lau Gibert s’ha reafirmat com una de les veus més versàtils del panorama amb cançons com “MACBA”, “Ni la moto”, “Permanent” i “13 de febrer”. Prenent com a referents artistes com Miley Cyrus i Belén Aguilera, la lloretenca debuta amb un EP on resumeix la seva evolució emocional, editat per Fanàtik/ByN

Text: Berta Coll. Fotos: Carles Falcó.

 
Com definiries el teu primer disc?
És un disc molt personal, que repassa el procés que he viscut fins a arribar a estar bé amb mi mateixa. La primera cançó parla de l’ansietat, de ser al fons del pou i no saber com sortir-ne. A la segona, detecto el problema i començo a curar-me. Fins que a les últimes, que ja són més ballables, prenc el control i aconsegueixo combatre l’angoixa. L’EP es tanca amb un outro abstracte, una lletra poètica que resumeix la meva evolució emocional.

Les teves lletres són personals i introspectives?
No volia parlar de relacions tòxiques ni de ruptures amoroses, perquè no és la meva realitat. He fet l’esforç de posar paraules sinceres sobre el que he sentit a cada moment. Les cançons parlen de mi, però m’agradaria que altres persones s’hi sentissin identificades.

En quin sentit?
La música és teràpia. I quan jo estava malament, tenia una llista de cançons que m’ajudaven a canviar el meu estat d’ànim. O, si més no, m’acompanyaven en la tristesa. Si no fos per la música, potser encara estaria malament. Vull pensar que, si algú passa un moment difícil, es pot sentir representat en les meves lletres. M’agradaria ajudar persones que visquin o hagin viscut situacions similars.



L’EP no inclou cap dels temes que has publicat l’últim any després de participar en la primera edició d’Eufòria. Per què?
Perquè després de passar per Eufòria em van sortir molts altres projectes que m’han permès experimentar musicalment. El senzill “MACBA”, per exemple, va ser una proposta d’Alfred García que de seguida em va entusiasmar. Totes les cançons que he anat fent seran sempre una part de mi, per descomptat, però ja no em representen del tot. Sento que he evolucionat. Vull ensenyar una nova Laura Gibert i allunyar-me del que havia fet fins ara.

Tot i això, el nou repertori manté la sonoritat pop amb electrònica de cançons com “Ni la moto” i “MACBA”.
Sí, el resultat ha estat un treball bastant electrònic. Hi ha alguna cançó més reggaetonera i altres de més tranquil·les, però sobretot he apostat per jugar amb l’electrònica. He treballat amb tres productors, Àlex Pérez, RoddProd i Pep Saula, que m’han ajudat a trobar el meu so personal. Això sí, encara que sigui pop electrònic, he intentat mantenir l’essència de la balada. Per exemple el tema “De:mi per:mi”, on em mostro més vulnerable, té un punt electrònic, però no deixa de ser una balada. Al capdavall, abans d’Eufòria el que havia fet sempre era cantar asseguda, amb un micròfon al davant.

Amb cançons com “Ni la moto” transmets la imatge d’una dona i cantant empoderada, que no fa gens de cas a les crítiques alienes. Ets així en realitat?
Cada dona és empoderada a la seva manera. Però podríem dir que sí, el meu disc no parla de cap home ni un sol segon. En algunes cançons ho pot semblar, però en realitat em refereixo sempre a monstres particulars i a dimonis personals. Són lletres de cançons que no estan dedicades a cap persona en concret. M’agrada la imatge de la dona empoderada, però això no vol dir necessàriament que m’hagi de mostrar sempre d’aquesta mateixa manera. El que vull fer és explorar la meva versatilitat, perquè tinc diferents facetes que penso que no són gens incompatibles.


[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=EkAyPwR2RYU[/youtube]
En una altra de les cançons, “13 de febrer”, vas col·laborar amb Estela, que també va participar en el talent show de TV3. Per què al disc no hi ha hagut cap altra col·laboració?
He volgut ser fidel a les meves arrels, tot i reconèixer també que Eufòria m’ho ha donat tot, des d’oportunitats i aprenentatges fins a amics de veritat. M’estimo moltíssim el programa. Sento que ja m’ha quedat enrere, i és una etapa que vull tancar. Jo hi vaig participar en la primera temporada i ara s'està emetent la tercera. He volgut passar pàgina.

Mirant l’experiència en retrospectiva, ara que ja han passat dos anys, quins aprenentatges diries que et vas endur d’Eufòria?
Per damunt de tot, el pas pel programa em va servir per aprendre a encaixar i gestionar les crítiques. El jurat del programa parla sempre davant d’una càmera, i per tant sap que per damunt de tot hi ha els espectadors i l’audiència. En el fons, no ens parlaven als concursants de manera directa. A Eufòria vaig aprendre a no creure’m tot el que surt a la televisió. I també em va servir per treure’m bastant de sobre la vergonya. A més, em vaig adonar que podia cantar i ballar a la vegada, que no era impossible. Fins llavors ho feia per separat, com si fossin dues facetes independents de la meva carrera artística. El fet d’ajuntar el cant i el ball a l’escenari m’ha obert moltes portes i m’ha permès redescobrir-me a mi mateixa.

Com veus la teva trajectòria d’aquí a deu anys? T’imagines seguir fent música?
Home, espero que sí. Però ves a saber, soc una persona molt espontània. El meu objectiu principal és ser feliç. I ara per ara, fer música és l’experiència que em fa més feliç del món. Si algun dia canvio d’opinió o de preferències, llavors prendré un nou rumb. Però tant de bo que la música m’acompanyi sempre.