La revista digital setmanal d'Enderrock
- 513
El periodista Jordi Martí Fabra fa un 'Retrat d'artista' del cantant barceloní Josep Maria Valentí Almirall 'Chacho'
Chacho: l’últim pioner de la rumba catalana
.jpg)
Josep Maria Valentí Guerra ‘Chacho’ va ser jove en una Barcelona molt diferent de l’actual. Per la Rambla no hi corrien gaires guiris més enllà dels assedegats marines de la Sisena Flota. Això sí, qualsevol nit podies trobar-te en una cantonada Lazly Kubala o Antoni Ramallets fent una cervesa
Text: Jordi Martí i Fabra. Fotos: Juan Miguel Morales.
S’escolaven els anys cinquanta i el gracienc Antoni González ‘El Pescaílla’ animava amb el seu pare i els germans les nits a la bodega flamenca El Charco de la Pava, al carrer d’Escudellers. A l’altra banda de la Rambla, al carrer de la Cera i el barri del Portal, els joves gitanos es gastaven els calerons amb les gramoles, fent sonar una vegada i una altra mambos i guarachas, cançons italianes de moda i els incipients rock’n’rolls.
Aquest era el brou ambiental que, enriquit amb guitarres, palmes i tanguillos, va donar forma a la rumba catalana dels anys seixanta. I precisament van ser dos dels gitanets més eixerits que corrien pel Portal, Pere Pubill ‘Peret’ i Chacho, els que a la meitat de la dècada es van acabar consagrant com les primeres grans estrelles mediàtiques del gènere, enregistrant infinitat de discos i presentant gales a dojo. Just abans s’havien foguejat com a instrumentistes, Peret tocant la guitarra en tablaos de poblacions com Calella, i Chacho assegut als pianos de salons de ball com La Paloma a Barcelona.
En consagrar-se com a frontmans, si bé tots dos desprenien carisma, cadascú ho feia a la seva manera. Peret explotava més la comicitat i la picaresca, mentre que Chacho adoptava aires de crooner seductor. Tenia bona planta i bona veu, amb un timbre aspre i terrós, i a més havia estudiat alguns cursos de piano al Conservatori del Liceu, fet que li va permetre introduir colors i sabors nous al repertori rumber. El millor exemple va ser la primera gravació de “Mi catapum”, del 1967, una rumbeta tropical de Jordi Doncos inspiradíssima, amb piano, palmes i secció de vents, que és una autèntica bomba.
A diferència de Peret i els seus alts i baixos, la popularitat de Chacho va anar declinant. El 1977 va abandonar els enregistraments, i el 1994, els escenaris. El que no ha abandonat mai és la seva elegància innata. El DJ Txarly Brown el va reivindicar i el va convèncer per gravar l’entranyable àlbum Primer ministro de la rumba (Sant Gaudenci, 2011). I l’any 2014, en morir Peret, l’associació Foment de la Rumba Catalana –avui ja dissolta– el va nomenar President d’Honor.
Aquest era el brou ambiental que, enriquit amb guitarres, palmes i tanguillos, va donar forma a la rumba catalana dels anys seixanta. I precisament van ser dos dels gitanets més eixerits que corrien pel Portal, Pere Pubill ‘Peret’ i Chacho, els que a la meitat de la dècada es van acabar consagrant com les primeres grans estrelles mediàtiques del gènere, enregistrant infinitat de discos i presentant gales a dojo. Just abans s’havien foguejat com a instrumentistes, Peret tocant la guitarra en tablaos de poblacions com Calella, i Chacho assegut als pianos de salons de ball com La Paloma a Barcelona.
En consagrar-se com a frontmans, si bé tots dos desprenien carisma, cadascú ho feia a la seva manera. Peret explotava més la comicitat i la picaresca, mentre que Chacho adoptava aires de crooner seductor. Tenia bona planta i bona veu, amb un timbre aspre i terrós, i a més havia estudiat alguns cursos de piano al Conservatori del Liceu, fet que li va permetre introduir colors i sabors nous al repertori rumber. El millor exemple va ser la primera gravació de “Mi catapum”, del 1967, una rumbeta tropical de Jordi Doncos inspiradíssima, amb piano, palmes i secció de vents, que és una autèntica bomba.
A diferència de Peret i els seus alts i baixos, la popularitat de Chacho va anar declinant. El 1977 va abandonar els enregistraments, i el 1994, els escenaris. El que no ha abandonat mai és la seva elegància innata. El DJ Txarly Brown el va reivindicar i el va convèncer per gravar l’entranyable àlbum Primer ministro de la rumba (Sant Gaudenci, 2011). I l’any 2014, en morir Peret, l’associació Foment de la Rumba Catalana –avui ja dissolta– el va nomenar President d’Honor.