Després del darrer EP, 'Post-mullet' (Halley, Records, 2024), ens retrobem amb la cantant sabadellenca Valèria N. Saurí ‘Ven’nus’, que obre una nova etapa. L’anterior treball va fer girar la seva metàfora artística al voltant del canvi de pentinat, però a 'Mai vista trista' (Halley Records, 2026) torna a portar-nos a les entranyes. Sobre la taula hi ha un debat generacional sobre salut mental, amistat i desencant amb l’amor romàntic. Dos anys han servit per fer evolucionar el seu discurs i també la seva sonoritat. Parlem amb ella d'aquest nou disc, que descobrirà el 12 de febrer

Text: Laura Grau. Fotos: Michal Novak.

Amb els últims senzills previs al disc, “Com pot ser” i “Les vides”, ja et vas introduir en un nou univers, però finalment has obert la porta a un àlbum farcit de nous temes. Per què?
Conceptualment, treure un àlbum em dona molta més llibertat, perquè un senzill sempre té una pressió afegida i una finalitat molt concreta. Un disc em permet ensenyar tot el que he estat creant durant dos anys i agafa la forma d’un missatge global. Per als artistes que fem música, poder entendre, produir i mostrar el que volem dir és de les coses més boniques que ens poden passar. He hagut d’aturar la meva vida per poder fer aquest àlbum, de manera que pateixo més precarietat, però he guanyat una major llibertat, perquè m’he donat l’espai per fer-ho.



Deu ser difícil trobar sempre coses noves a dir. Parles d’experiències pròpies o t’imagines històries que no has viscut?
Normalment, parteixo de les coses que em passen en el meu dia a dia, però en aquest disc he fet l’exercici de mirar-me des de fora. Hi he posat ironia i sàtira, i he exagerat situacions perquè facin gràcia, perquè m’he ridiculitzat. Però això també m’ha fet sentir, en part, més vulnerable, perquè amb vista d’ocell veig com, de vegades, l’entorn se’m menja.

Has titulat el disc 'Mai vista trista', perquè en realitat ja no vols ser encasellada com la ‘sad girl’ que tots coneixíem?
Exacte! És l’etiqueta que he triat per jugar amb el meu moment de sad girl. Es basa en la idea que quan pitjor estic i necessito més ajuda és quan menys em permeto expressar-ho, perquè si em deixo anar la pena m’arrossega. Quan surto d’una crisi, evito tornar a estar trista per no recaure. I, alhora, hi ha la clau irònica de dir ‘mai vista trista’, perquè vull deixar de ser la ‘noia trista’ de Catalunya.

Dona, tampoc es això! “Prou que m’agrada” –gravada amb Balma al disc 'Soft bakala' (autoeditat, 2023)– és moguda, i últimament ha tornat a sonar molt.
Sí, perquè la posen al pòdcast del 3Cat Club Tàndem, que presenten Juliana Canet i Marina Porras [Riu]. M’agrada moltíssim aquesta cançó. I també sento que la nova cançó “Al PS amb la Maria” ha agafat aquest mateix esperit.



És complicat encasellar-te en un sol gènere, perquè experimentes molt. Quina és la línia del nou disc?
Els senzills d’avançament “Com pot ser” i “Les vides” van ser com una mena de declaració d’intencions, en canvi el tema “No existiran” –amb la col·laboració de Mushka– ja representava la línia estètica del que volia oferir amb el nou àlbum. He volgut anar introduint a poc a poc una nova estètica, que hi hagués una evolució des dels meus darrers treballs. Aquesta cançó va ser com la gota final abans de la sortida definitiva del disc, el tast definitiu. Potser ara quedarà com un bolet, però forma part del primer moment, com un tràiler.

I com va anar amb la Mushka? Enregistrar aquest tema juntes va ser fruit de l’estratègia o fruit de l’amistat?
Potser des de fora sembla molt pensat, però no ho va ser gens. Des de l’època en què ens vam conèixer a la sala Heliogàbal de Barcelona vaig molt amb la Mushka, la Maria Hein, el Xicu..., i formen part del meu grup d’amigues. Li vaig ensenyar la primera part de la cançó, ho vam anar parlant i un dia vam anar a gravar-la a l’estudi. M’hauria pogut dir perfectament que no li quadrava i no ho hauríem fet.



Des de fora, tot sembla més calculat...
Exacte! Al final tot va de persones i relacions humanes. Igual que no quedes amb algú que et fa mandra, no faré mai una cançó que em fa mandra, ni per l’estil ni per la lletra. En algun moment de la meva carrera potser t’hauria dit que era una aposta més estratègica, però ara ja no em cal.

I la rebuda ha estat molt bona, oi?
Sí, molt! La gent va percebre que era una col·laboració gens forçada i em deia que l’Irma s’havia adaptat molt bé al meu estil. Jo no era conscient que la cançó havia derivat més cap al meu terreny, però m’encanta que hi hagi entrat d’una manera tan orgànica. A l’estudi vaig dir: “Déu meu, això que acaba d’escriure mola molt”.
 

EL QUE S'ENAMORA, PERD

Amb les noves cançons, com “Qui s’enamori perd”, ja obres la porta a un nou meló emocional. Què vol dir?
V: Penso que, avui en dia, qui s’enamora, perd, perquè es converteix en el loser, el que es deixa portar sense saber on va. En aquest sentit, jo fa mesos que he descentralitzat molt l’amor romàntic de la meva vida. No ha estat forçat, em trobo així i m’agrada. Ha sigut un procés que ha anat vinculat amb la sortida del disc i amb el fet de centrar-me en altres coses, com aprendre italià o a tocar la guitarra... I vaig sentir una entrevista de la Rosalia en què parlava del volcel –l’anomenat celibat voluntari– i vaig pensar: “Mira, ara ja li hem posat nom!”.



Tot i això, al disc hi ha alguns episodis en què el protagonista és l’amor romàntic.
Una mica... però la majoria de cançons estan dedicades a la família i a les amigues. Per exemple, “Carmen se fue” és l’única balada i és per a una amiga.

Qui és la Carmen i per què se’n va anar a Londres?
Era la trompetista de la meva gira de l’any passat [Carmen Llena]. Tot i conèixer-la des de fa poc, em va marcar molt. És una artista asturiana a qui li sua completament l’endogàmia catalana, i m’agradava molt tenir-la a la nostra escena musical. Amb ella vaig tornar a gaudir dels festivals; gràcies a l’actitud de ‘m’és igual tot i tothom’ ens ho passàvem superbé. Em vaig adonar que jo abans també era així, i que ho havia anat perdent.

Però a la cançó, la Carmen no ho està passant gaire bé.
Se’n va anar a viure a Londres i allà la gentrificació encara és pitjor, paguen 800 lliures per una habitació horrible, sense menjador, menjant drets... Però ella hi és perquè vol ser trompetista, costi el que costi. Em venia molt de gust parlar de la seva història i sense voler també hi ha sortit un retrat generacional sobre la migració, la precarietat, la llengua... La barreja de català i castellà és perquè amb ella parlem així, no sé si ha quedat estrany...

TORNAR A BARCELONA

Tu ets de Sabadell, però en aquest disc t’has reconciliat amb Barcelona amb cançons com “X Vilapicina”.
És curiós perquè la meitat del disc el vaig escriure a les Cabanyes, al costat de Vilafranca del Penedès, on vaig viure un any i mig. Vaig voler parlar de Barcelona perquè tenia ganes de tornar-hi. Havia marxat odiant la ciutat i hi he tornat sabent què m’agrada i què no. Ara visc aquí, des del febrer de l’any passat, i he millorat molt la relació: el fomo ja no em treu de casa. Abans, si sabia que uns amics eren a un esdeveniment, feia el que fos per arribar-hi, i ara, si em fa mandra, ja no hi vaig. Crec que marxar va ser clau per tornar-hi molt millor.



El disc acaba amb una cançó de bressol, però no és la típica tonada amb elements infantils, antics i fins i tot religiosos, sinó amb una lletra molt contemporània i adulta. Ja no s’escriuen cançons de bressol. Com se’t va ocórrer?
Volia fer un vals a capel·la, sense autotune. Al final canto el “Cargol treu banya” i, per últim, una part en italià que vaig escriure a Itàlia durant una residència artística, en què vaig conèixer uns amics molt especials. En aquell punt vaig encetar una altra etapa artística i vital, que em farà molta il·lusió ensenyar ben aviat...

És una pista del que vindrà?
Només diré que vaig avançadíssima amb el Duolingo en italià.

Com sonarà el disc en directe?
Aquest àlbum ha estat pensat expressament per ser interpretat en directe. Tots els temes han estat produïts amb Jolly Damper i Gerard Gamundi (Balma), amb els clarinets i els saxos de Quim Mòdol i les guitarres de Néstor Pérez, que són la meva banda. Tot i això, també he acabat produint molta part de l’àlbum jo mateixa, a casa.

Has pensat en un espectacle determinat per als concerts?
Vull fer un directe teatralitzat. Que tot estigui molt ben empaquetat, jugar amb les llums i fer girs dramàtics que mostrin l’evolució. Als concerts hi haurà tres parts representades estèticament, la més indie, la més pop i la més electrònica, que volem que quedin molt clares i que s’entenguin en l’aspecte sonor. Per al tipus de contractació que tenim tancada no sé si encaixarà, però vull apostar pel màxim amb les guitarres elèctrica i acústica, el teclat i el piano, el clarinet i el saxo... Let’s go amb banda!