La revista digital setmanal d'Enderrock
- 604
L'artista interdisciplinària, i fins fa poc veu de Roba Estesa, opina sobre el model actual de la indústria musical
Gemma Polo: «El model actual menysté la feina dels qui fan possible que la música continuï sent un dret»
.jpg)
SI NOMÉS LA PODEN PAGAR UNS POCS, ENCARA ÉS CULTURA?
Text: Gemma Polo Bosch. Fotos: Juan Miguel Morales.
Munta una banda. Agafa una guitarra, unes baquetes, demana un baix a la teva col·lega i lloga un buc d’assaig al casal de joves del barri. Queda amb les amigues per a una sobretaula llarga amb panderos i morters. Troba’t amb gent desconeguda per cantar. Fes-ho amb dues hores mínim de garrotins. Imprimeix cançoners per a quan la cobertura torni a caure. Llegeix en veu alta, canta poemes, receptes i instruccions. Vull colar-me una nit de Sant Antoni en un pis de Gràcia després de saltar fogueres i glosar fins que surt el sol. Vull cançons a la fresca, glissandos a les misses.
La música és, sobretot, el que fem mentre la vida passa. I justament per això monetitzar-la no és un acte neutral. Quan algú viu de la música –o gràcies a la música– assumeix un privilegi que comporta una responsabilitat cultural, social i política. La música no neix com a producte –esdevé producte només després–, i qui la monetitza té el deure de respectar-ne el caràcter col·lectiu i transformador. Quan la música s’inscriu plenament en una lògica industrial, el problema no és que existeixi una indústria, sinó que aquesta esdevingui l’únic marc possible de valor. Si l’únic criteri és l’econòmic, desapareix el debat cultural, social i polític sobre la música. I d’això en som responsables tots els agents implicats, des dels artistes fins als mitjans.
A Catalunya s’han assolit fites que poden semblar lloables, però que han anat fixant, gairebé sense adonar-nos-en, uns nous objectius compartits. En quin moment vam decidir que l’èxit passava necessàriament per créixer d’escala, omplir sales cada vegada més grans i encarir l’accés a la música? El relat dominant ha convertit el sold out en una mesura de valor, ha desplaçat l’horitzó de les sales mitjanes cap al Palau Sant Jordi i els grans estadis, i ha normalitzat entrades cada vegada més cares. No és només una qüestió de preu o d’aforament, sinó que és la consolidació d’un únic model d’èxit basat en el rendiment econòmic.
Aquest model està molt lluny de la tradició musical i cultural que, en el nostre país, s’ha construït des de l’associacionisme, l’autogestió i el treball col·lectiu. No és un horitzó compartit ni pot funcionar per a tothom. Quan s’analitza qui el pot sostenir, es fa evident que concentra recursos en pocs projectes i menysté la feina –sovint invisible i voluntària– de milers de persones que fan possible que la música i la festa continuïn sent un dret i no un luxe.
Assumint que la mercantilització de la música és un fet –i que posar preu a la feina també la dignifica–, ens trobem a les portes d’una etapa profundament devastadora. Ja fa uns anys que s’augurava, però avui creix de manera accelerada amb concerts i festivals només accessibles per a uns pocs, amb un jovent cada cop més precaritzat que en queda exclòs i institucions públiques que, en lloc de garantir accés i diversitat, competeixen amb iniciatives privades i acaben reforçant els mateixos noms. Aquesta roda empobreix el teixit cultural i ens obliga a fer un pas més enllà: imaginar i construir nous models que enforteixin la cultura popular i, també, desestructurar aquelles iniciatives que converteixen la música en un privilegi.
La música és, sobretot, el que fem mentre la vida passa. I justament per això monetitzar-la no és un acte neutral. Quan algú viu de la música –o gràcies a la música– assumeix un privilegi que comporta una responsabilitat cultural, social i política. La música no neix com a producte –esdevé producte només després–, i qui la monetitza té el deure de respectar-ne el caràcter col·lectiu i transformador. Quan la música s’inscriu plenament en una lògica industrial, el problema no és que existeixi una indústria, sinó que aquesta esdevingui l’únic marc possible de valor. Si l’únic criteri és l’econòmic, desapareix el debat cultural, social i polític sobre la música. I d’això en som responsables tots els agents implicats, des dels artistes fins als mitjans.
A Catalunya s’han assolit fites que poden semblar lloables, però que han anat fixant, gairebé sense adonar-nos-en, uns nous objectius compartits. En quin moment vam decidir que l’èxit passava necessàriament per créixer d’escala, omplir sales cada vegada més grans i encarir l’accés a la música? El relat dominant ha convertit el sold out en una mesura de valor, ha desplaçat l’horitzó de les sales mitjanes cap al Palau Sant Jordi i els grans estadis, i ha normalitzat entrades cada vegada més cares. No és només una qüestió de preu o d’aforament, sinó que és la consolidació d’un únic model d’èxit basat en el rendiment econòmic.
Aquest model està molt lluny de la tradició musical i cultural que, en el nostre país, s’ha construït des de l’associacionisme, l’autogestió i el treball col·lectiu. No és un horitzó compartit ni pot funcionar per a tothom. Quan s’analitza qui el pot sostenir, es fa evident que concentra recursos en pocs projectes i menysté la feina –sovint invisible i voluntària– de milers de persones que fan possible que la música i la festa continuïn sent un dret i no un luxe.
Assumint que la mercantilització de la música és un fet –i que posar preu a la feina també la dignifica–, ens trobem a les portes d’una etapa profundament devastadora. Ja fa uns anys que s’augurava, però avui creix de manera accelerada amb concerts i festivals només accessibles per a uns pocs, amb un jovent cada cop més precaritzat que en queda exclòs i institucions públiques que, en lloc de garantir accés i diversitat, competeixen amb iniciatives privades i acaben reforçant els mateixos noms. Aquesta roda empobreix el teixit cultural i ens obliga a fer un pas més enllà: imaginar i construir nous models que enforteixin la cultura popular i, també, desestructurar aquelles iniciatives que converteixen la música en un privilegi.